What's wrong with you, Mr Aznar

Després de llegir l'article que fa l'Aznar al Wall Street Journal d'avui sota el títol What's wrong with Spain, a hom li ve el cap que una tercera legislatura d'aquest senyor hagués fet por. L'article el centra en un punt d'inflexió, on per l'expresident tots els problemes d'Espanya provenen del 2004, quan es va donar el punt d'inflexió que va canviar les polítiques espanya. El seu període no només són els seus 8 anys de mandat, sinó que advoca al ja conegut (i gastat) pacte institucional. No té cap problema en situar tots els problemes que pateix avui Espanya provenen del govern socialista d'aquestes dues legislatures. Cap autocrítica al model econòmic que va impulsar que en els últims anys només ha fet que consolidar-se. I com ho amaneix tot això? Amb la dossis de nacionalisme espanyol i en contra dels altres nacionalismes d'Espanya. La cantarella s'acaba repetint...

Idees del Prat

Us passo el link d'un article al Periódico d'Andreu Mas-Colell sobre la privatització del Prat. Tal i com apuntava en el post Melodia de la cançó de l'aeroport del Prat, hi ha idees que apareixen a l'article i que vaig tractar:

• "En segon lloc, voldria observar que la venda, parcial o completa, d'AENA implica la venda d'actius que són a Catalunya i que deriven el seu valor de la vitalitat econòmica i social catalana. Són actius catalans."
• "AENA és avui un monopoli públic. La seva privatització en bloc en faria un monopoli privat. "
• "Cal disposar d'una institució, diguem-ne consorci, que tingui un control complet sobre els seus [del Prat] actius i passius, i que compti amb una majoria del territori en els seus òrgans de govern. Establir que els representants del territori disposin del control de la institució hauria de ser previ a les grans decisions estratègiques: sobre el grau de privatització (que, al meu entendre, hauria de ser considerable)...». En aquest tema, com en tot, es poden acceptar algunes passes parcials cap a la situació ideal."

La comparació és d'idees, tot i que encara queda per aparèixer el tema de competivitat aerolínia-aeroport. El meu article no pot tenir la claredat meridiana de l'Andreu. Tot radica en les grans limitacions, i segons amb qui et compares, són més acusades.

Obama tax cuts

Avui és notícia:

President Barack Obama reached agreement Monday with Republican leaders in Congress on a broad tax package that would extend the Bush-era income tax cuts for two years, reduce worker payroll taxes for one year and give more favorable treatment to business investments. (WSJ)

Recomano l'Obameter, una pàgina on pots mirar quin és l'estat de les promeses electorals que va fer el candidat Obama al 2008 i quina és la situació actual. La promesa número 1 de les més de 500 que va fer, va ser eliminar les baixades d'impostos d'en Bush a les classes mitges-altes, incrementant la pressió fiscal sobre aquestes. Tot i que la campanya ja estava en plena crisis, 2 anys més tard, es desdiu de les seves paraules. Aquesta crisis ha posat de manifest que les pujades d'impostos no són la solució per sortir de la crisis.

El lector es pot avançar a l'actualització de la pàgina web, passant d'estatus "Estamos trabajando en ello" a "promesa incomplerta".

Controladors aeris

Fa exactament 4 mesos vaig penjar el vídeo al post Com se solucionen els problemes referint-me al tema dels controladors aeris. Feia referència als 5 dies que tardava el ministre Blanco en posar fil a l'agulla. Doncs bé, ara al cap de 4 mesos, torna a esclatar. I la solució, segueix estant en el vídeo.

Melodia de la cançó de l'aeroport del Prat

La noticia és sucosa i un no pot esperar a la decisió del Consell de Ministres de demà a saber on està el truc del millor mag que ha tingut Espanya des de la restauració democràtica. Però hi ha punts que ja podem tocar.

El procés està mal dissenyat. Per a mi s’ha de repartir entre 3 grans actors, i ho podem fer a parts iguals entre l’Estat, Generalitat i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (que no és el mateix que Ajuntament de Barcelona per si algú no se n’ha adonat). Una vegada tenim repartit el pastís entre aquests tres, on la capacitat de decisió no estigui només sota el control de l’Estat, ja decidirem si privatitzem o no. Pot arribar a ser fins i tot secundari aquest debat. Però sense aquest traspàs previ ens estem saltant el curs natural de tal procés. La decisió de privatització obre un punt important.

L’Estat no ha de ser l’únic beneficiari en recaptació per la privatització. La cançó de la privatització socialista quan les coses es torcen ja va sonar fa uns 17 anys, amb els directors d’orquestra Solchaga i Serra (en Rato només va acabar de seguir la partitura que ja li havien escrit). L’anomalia de gestió de l’Estat en aeroports ara li dóna el poder de poder recaptar la totalitat del 49% de la seva privatització. És una bona mesura per controlar el dèficit espanyol i tranquil•litzar els mercats. I les altres Administracions? No poden reclamar aquest tros de pastís i decidir elles que en fan? Hem estat presoners d’una anomalia al llarg de molts anys i ara no se’ns compensa econòmicament? A mi que em perdonin, però jo sóc l’alcalde de Madrid i estic fent una declaració al cap d’una hora dient que jo, Ajuntament de Madrid, vull el meu tros del pastís, perquè sabent que tinc un deute de 7000 milions d’euros, és de les formes més honrades que tinc en eixugar-l’ho. En canvi, l’alcalde Hereu, que no en té tanta necessitat financera, si que ha alçat la carta de Barcelona demanant la seva part de gestió. No entendre mai les prioritats dels seus interessos.

Segon punt. I si es donés la situació que la Generalitat rep una part del Prat? La següent pregunta és immediata: Estem davant de posicions anticompetitives? Per a mi sí. El futur organigrama del Prat, ens pot portar a la Generalitat a triar entre estar a Spanair o la gestió de l’aeroport. No és sa estar en l’accionariat de la companyia que es reivindica ella mateixa com insígnia del Prat, i a la vegada gestionar la pròpia infraestructura on opera la companyia. Estaríem servint en safata a la brunete mediàtica les nostres practiques anticompetitives i Brussel•les se’ns tiraria al damunt, i amb raó. Això no vol dir que la Generalitat no pugui tenir una part del Prat durant un temps. La reivindicació catalana hauria de ser, doni’m 1/3 del Prat, i obro un procés de privatització d’aquest tros del Prat, ja que la meva prioritat és seguir estant en l’accionariat de Spanair fins que aquesta estigui més madura. Sempre i quan la Generalitat valori més estar en l’accionariat de Spanair que la gestió del Prat.

Sóc conscient que la meva posició és massa purista. Volem fer les coses tant ben fetes des de Catalunya que ja pensem en no distorsionar la competència quan portem dècades (i segur que en serà alguna més) on l’Estat l’ha distorsionat més que no pas en la hipotètica situació de la Generalitat en l’aerolinea i la infraestructura.

Resto més tranquil després d’aquest parell d’idees. Demà sabrem la partitura.

El cost dels vots

Vaig fer un post fa poc sobre l'eficiència de la despesa en les campanyes electorals, on les dades eren per al 2006. Doncs bé, ara actualitzo l'estudi i ho fem per les eleccions d'abans d'ahir.

 

El partit més eficient ha sigut Ciutadans, seguit de CiU amb un estret marge. A les passades eleccions, el partit més eficient era ERC, i ara ha passat a ser el menys eficient. El PP ha mantingut la proporció gastada per cada vot, mentre que el PSC s'ha distanciat de CiU. El que importa no és la quantitat total, sinó com de bo ets en fer servir els recursos que tens.

El Canvi fa forat a Cornellà

Primer de tot, felicitar al PSC que ha sigut el partit que ha guanyat a la ciutat de Cornellà. La seva victòria és clara i segueixen mantenint la hegemonia. A dia d'avui, hi ha només 5 municipis mitjans i grans que es mantenen fidels al PSC: Cornellà, l'Hospitalet, Santa Coloma, Sant Adrià i Viladecans. Només faré 4 ratlles de Cornellà.

Comencem:

• El PSC ha patit el pitjor resultat de la seva història a Cornellà. Mai havia tret tants pocs vots a Cornellà, tot i tenir un candidat que ha estat 19 anys alcalde, guanyant de forma aclaparadora a les municipals.
• CiU mai havia estat tant a prop del PSC en nombre de vots. La última vegada va ser a l'any 1995, quasi a 7000 vots de diferència. A dia d'avui, la diferència només és de 3.800 vots.
• Al barri Centre i Riera, ens hem quedat a dos vots del PSC (2498 a 2496). Escoles on al 2006 no es guanyava a cap taula, aquesta vegada guanyàvem a la majoria de les taules.
• Al barri d'Almeda, s'ha guanyat a totes les taules.
• Al barri de Fontsanta-Fatjó s'ha guanyat en més d'una taula, impensable fa un temps.
• S'ha reduït distàncies a la Gavarra i a Sant Ildefons, però el PSC segueix sent la força més votada.
• Em falta saber el barri del Pedró amb exactitud, però sembla que la retallada en la majoria de les taules hauria sigut molt significativa, fent que estiguessim just darrera del PSC.

Hem contribuït des de Cornellà a fer que el canvi sigui possible a Cornellà. Donar les gràcies a totes les persones que ens han votat, i com ha dit l'Oriol Pujol aquest matí, som conscients que ens han prestat uns vots del PSC i d'ERC i els haurem d'utilitzar bé.

I per suposat, gràcies a la gent de Convergència de Cornellà per treballar tant intensament aquests dies.

Quin gran dia! El Canvi ja és realitat!

Les males pràctiques del PSC a Cornellà (II)

Eren les 18:15 i un dels autocars cap al míting final del Sant Jordi passa pel barri de Sant Ildefons. L’autocar, para uns moments en un semàfor, just davant del mercat, i de cop i volta se sent: “els socialistes, els socialistes”. Gent de CiU anunciaven la seva presència. El PSC estava fent propaganda davant del mercat amb una carpa, apurant les últimes hores de campanya. Mires, comentes, i res més. Fins aquí, tot correcte.

Però just davant de la carpa, hi havia un grup del Festival de Pallassos de Cornellà fent la seva actuació. Entenem per just davant que la distància entre la carpa i els pallasos no supera els 4 metres. El Festival de Pallassos té actuacions a Cornellà aquests dies, tant en espais tancats, així com actuacions mòbils per la ciutat. La presència dels pallassos i la carpa del PSC no és casualitat d’aquell moment. Com és obvi, de l’autocar van començar a sortir flashos per captar el moment, fent que la tinent d’alcalde s’adonés de la nostra presència. Ràpidament, però sigilosament, es veiem com ordena que els pallassos es moguin, allunyant-se de la carpa del PSC. Aquesta situació, posa de manifesta quina utilització dels recursos públics fa el PSC a Cornellà; la línea que separa partit i Ajuntament fa que situacions com aquesta, sigui cada vegada més petita.

Per cert, perdoneu per la mala qualitat de la imatge.

El futur de Catalunya és 0 a 11

Montilla necessita mirar un mínim de 11 vegades per demanar el vot als catalans, Mas ni una sola vegada. La fermesa, la convicció de cada candidat, són aquests 2 minuts. El 28N, Comença el Canvi!

L'educació de la població estrangera a Cornellà

Quan un es passeja per Cornellà s'adona que la ciutat segueix en transformació. Després d'haver llegit una nota de l'Observatori del Consell Comarcal del Baix Llobregat sobre la situació de la comarca, és moment d'aportar reflexions al tema. Cornellà és el municipi de la comarca amb més població estrangera, vorejant la xifra dels 15.000. La xifra no és la més alta de la comarca, però es troba en el 17'3% sobre el total de la població. Part d'aquesta població estrangera són nens i nenes que formen part de la nostra comunitat, que aprenen els valors de la nostra societat, que s'impregnen de la nostra cultura sense perdre la seva, que lluiten per una nova vida en aquest país. Aquí, país d'oportunitats, amb un pal de paller que es diu ascensor social, tenim l'obligació de garantir que aquest ascensor segueix funcionant, siguin quins siguin els temps actuals i els que vindran. 

Un dels grans reptes de futur és l'educació de la població estrangera. L'educació és l'eix que permet vertebrar a una societat.  L'altre dia estava fent un cafè amb un professora d'una escola de primària del barri de Sant Ildefons. Ella porta nens d'educació infantil, concretament de P5. En aquest curs, els nens han de sortir sabent llegir sense problemes; han de ser capaços d'ajuntar les diferents lletres i fer paraules. Doncs bé, es troba que ben bé la meitat de la classe no és capaç ni d'escriure el seu nom, unes habilitats que els nens aprenen quan passen P3. Aquí s'obre l'etern debat que els economistes resumim en equitat-eficiència: disminuïm el ritme de la classe perquè estiguin tots per igual o es continua amb el ritme normal per no menystenir als nens que aprenen més ràpid. Obviant aquest debat, entrem en la dotació de les que disposa l'escola per fer front a situacions que fins fa uns anys eren considerades de normals. Moltes escoles no disposen de psicòleg o logopeda, persones que jugen un paper cabdal en l'engranantge de l'alumne amb la classe. Aquest és un dels exemples de la falta de recursos als centres. Són mancances que tenen molts centres, però aquells que concentren més immigració estrangera, hi són més importants.

El futur passa per facilitar el disseny i l'aplicació d'estratègies educatives globals, adaptades, coordinades i dissenyades en funció de cada comunitat educativa i barri, tot estimulant l'obertura de la comunitat i la participació dels diferents agents socials. Les aules d'acollida són una bona eina per afrontar el problema d'una forma inicial, però ens estem adonant, que el problema cada vegada és més fort una vegada superada l'escola d'acollida. És aquí on s'hauran de fer polítiques valentes. Hauran de ser partides pressupostàries de la Generalitat per a determinades zones, per suplir aquestes mancances. I si la Generalitat no pot arribar, ens haurem de plantejar quin paper juguen els municipis, establint aquests prioritats de despesa pública. L'educació és el futur, i la integració és clau pel nostre model de societat. No valdran debats estèrils que no aportin solucions. Aquí estem per construir.

El canvi està en marxa!

D'aquí 13 dies no haurem de llegir notes de premsa on la Generalitat digui:

La nota de premsa que farà la Generalitat equipararà Sant Cugat i Sabadell, perquè ambdos municipis han de ser destacats per igual, perquè han obtingut una puntuació de 100/100. No es faran notes de premsa on digui que Sant Cugat és el tercer any ( o més, tinc dubtes) de primer municipi de Catalunya en transparència municipal. Es tractarà als municipis que ho mereixen, sigui quin sigui el seu color, on els hi pertoca. Així, tampoc es farà una comparativa tant marcada amb ciutats que no ens van ni ens venen. Queda poc.

Eficiència de la despesa en les campanyes electorals

Acaba de sortir quant es gastarà cada partit en aquesta campanya electoral. Més que valorar les xifres absolutes, a mi m'agrada parlar d'eficiència; com de bons són els partits en invertir els € rebuts en vots a les eleccions. A continuació us poso el preu del vot per a cada partit per a les Parlament 2006.

El partit més eficient va ser ERC, seguit de CiU. L'escenari que s'obre a les 2010 serà ben diferent. Sense comptar les noves forces que puguin entrar, CiU serà aquest 2010 el partit més eficient. En 19 dies ho veurem!

L'anglès dels candidats




Ara vaig entent millor la crònica del Periódico dels premis Botón de Mango. Sembla que serà veritat...


Montilla va arribar tard

Montilla, que havia arribat tard i va entrar just a temps de sopar, es va asseure davant de Johansson i Mas. No va parlar amb cap d'ells. Després del sopar, amb Andic com a traductor, que l'havia presentat uns instants abans, van parlar de Barcelona.

Ella, amable i cortesa, va repetir per enèsima vegada que ja havia estat a la ciutat durant dos mesos pel rodatge de Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen. Ell, com sempre, hieràtic, va fer un somriure que deixava entreveure que estava encantat de conèixer a l'actriu, li va fer dos petons i li va passar la mà per l'esquena per posar per a una foto. "L'he invitat a tornar a la ciutat", va dir.

Ara són 3.000 milions en bons (i creixent?)

Avui m'he trobat amb una notícia que si és veritat, n'hi ha per agafar i plegar (Expansión)

El tipus de la lletra a 1 any española està en 1'86%. Si paguem el 4'75%, el sobrecost de l'emissió de deute d'aquests nous 500 M € és de 14'45 M €. A més a més, hem d'afegir que les caixes es quedaran 3'75 M €, una xifra molt menor atesa la pressió que ha rebut la Generalitat en les últimes setmanes per donar el 3%, i no pas com la rectificació del 0,75%.
És molt? És poc? Depén de les ulleres de cadascú, però amb això es paguen les despeses corrents de 45 escoles bressol. Facin números.

Midterms a Colorado

Ahir vaig aguantar poca estona seguint les midterms. A les 3 del matí, ja no vaig aguantar més i va tocar retirada, després de veure com semblava que els pronòstics de les enquestes s'anaven cumplint. A les 7 ja em vaig tornar a aixecar, i el panorama ja estava pràcticament decidit a la costa est i a l'interior. La costa oest tot anava segons les enquestes en el recompte, excepte l'estat de Washington que anava frec a frec. Tot i això, durant el dia d'ahir ballava l'escó al senat a Colorado. Finalment, sembla que l'escó anirà a parar als demòcrates, per un marge de 12.000 vots. Em vull centrar en aquest estat.

Els demòcrates han guanat el Senat per 800.000 contra 783.000 dels republicans. Però, a la Cambra de Representants, els demòcrates han perdut per 625.000 contra 785.000. Les eleccions a gobernador no entro a valorar-les, ja que Tom Tancredo, un independent, distorsiona molt l'anàlisis. Tinc ganes de saber què ha passat. De moment, el Denver Post em dóna la primera explicació. Indagarem...

Jordi Rosell, candidat per CiU a les eleccions municipals a Cornellà

Feia dies que tenia pendent aquest post. Part dels qui llegiran aquest post, ja sabran l’element principal, ja sigui perquè el boca orella funciona més del que ens pensem a Cornellà, m’ha seguit al Facebook o bé d’altres canals que cada vegada vaig descobrint que funcionen millor. El títol del post és una mica forçat, però la quantitat de gent que ha arribat a posar al cercador aquesta frase cada dia creix més. Així, que els hi poso fàcil.

El passat dimarts, 26 d’octubre de 2010, passarà com un dia molt important per a mi. L’assemblea de militants de Convergència de Cornellà em va donar suport per liderar el projecte de Convergència i Unió a les properes eleccions municipals. Tot un repte, assumit amb molta il·lusió i amb la confiança de tot l'equip de CiU. Agraeixo sincerament a totes les companyes i companys la seva confiança, ja que sense res hagués estat possible.

Sóc conscient que assumir la responsabilitat de ser cap de llista comporta necessàriament un compromís de treball i de dedicació. Un compromís amb els companys i companyes del partit, però sobretot amb el poble de Cornellà. Però també crec que us he de dir que la política no ho és tot en la meva vida. M’omple i em fa com a persona tal com sóc. Segur que a partir d’ara hi hauré de dedicar més temps i més esforços. No em considero polític. Crec que un polític és aquella persona que dedica tot el dia a la política. A dia d’avui, i l’horitzó dels propers anys, la política no ho serà tot en mi. No vull defugir d’esmentar als que no s’hi consideren i estan a jornada completa dedicant-s’hi. Crec que a la nostra societat està mal vist dir que ets polític, i molts se n’amaguen. Han de saber dir sense complexes que ho són.

El projecte de Convergència i Unió a Cornellà segueix més viu que mai. Al 2003, arran de la formació del primer Tripartit, els pronòstic d’una desaparició del partit no van parar de créixer. Com vaig voler recordar a l’assemblea de militants, s’ha girat la truita. Les ganes de canvi a tot Catalunya són molt grans, i molta gent diposita aquestes ganes en aquest partit. Haurem d’estar a l’alçada. I a més, aquest canvi s’està produint amb recanvis generacionals, enviant un missatge a la societat que l’esperit d’aquest partit forjat a les portes de la democràcia, segueix més viu que mai.

He rebut bastants correus sobre què faré amb la meva pàgina web. De moment tinc molt clar que aquesta seguirà activa. La meva pàgina porta 4 anys en funcionament. Hi ha hagut articles polèmics, articles molts durs en diferents àmbits, però per mi marquen una línea de pensament. Mai m’he volgut caracteritzar per escriure el que moltes persones de la política fan segons el partit acostuma a dir. Les meves opinions acostumen a anar més enllà d’aquests argumentaris. Aquests dies, és molt fàcil seguir el que diuen els argumentaris de partit, ja que molts els adopten molt ràpidament. Potser algun dia n’he seguit algun, però tinc molt clar que jo tinc una línea de pensament, i sigui o no cap de llista pel meu poble, tinc les meves opinions com qualsevol altre ciutadà. No crec en persones de partit que estan tallant per un mateix patró, tots som diferents i hem de demostrar-ho cada dia.

Volia parlar d’altres temes. Però el temps se m’ha esgotat; comença una nova setmana! Acabo amb les últimes frases de la meva intervenció a l’assemblea:

La vostra il·lusió, el vostre esforç, la vostra crítica i les vostres idees, fan que aquest equip pugui arribar molt lluny. Pel futur de les noves generacions.

Els ciutadans també podem fer memòria històrica

Abans d'ahir, vaig anar al debat de joves a Ràdio Cornellà (entre moltes d'altres coses). Els temes els podem agrupar en tres grans blocs: vivenda per a joves, paper dels mercats municipals i la memòria històrica. L'agreement va estar present en els dos primers, mentre que al tercer tothom va marca molt perfil. El debat va girar molt sobre si la importància relativa d'aquest tema respecte d'altres d'actualitat, sent els posicionaments diferenciats, a més dels estrictament ideològics. La meva defensa a la memòria històrica és indubtable i el paper que ha de tenir en les generacions futures però, la meva reflexió, va ser si aquesta té una flaire electoralista partidista. Entenc l'argument de la dignificació d'aquells que durant 40 anys no la van tenir, però tampoc veig correcte el joc dels d'aquells ja van tenir els seus homenatges, ara els hi toca als altres. Vull aportar que tant de respecte es mereixen uns com els altres, i crec que necessitem enviar un missatge d'unitat a la societat, permetent que la memòria sigui viva. 

Vull aportar també la visió sobre com visc la memòria històrica dia a dia. Ahir al vespre (després del Ple de pressupostos), vaig poder assistir una tertúlia d'unes 15 persones organitzada per Identitat, sobre la figura del President Companys. La tertúlia era conduïda per en Jaume Sobrequés i la Mercè Morales, ambdos doctors en història per la UAB. No és moment d'escriure tot el que es va dir, però si la relació amb el paràgraf anterior de com es fa la memòria històrica. Un fa memòria històrica quan hi està interessat, i acaba col·laborant amb un euro i mig per sufragar les despeses d'organització de l'acte! 

Molts han d'entendre que els propis ciutadans podem fer memòria històrica. No tota la memòria ha de venir per part de les Administracions i només allò que els hi interessa. Els ciutadans ens podem organitzar i fer aquest tipus d'actes igual o millor que les Administracions i seguir dignificant i recordant el passat.

P.D. Queda pendent un post sobre el tema meu d'actualitat recent. Posaré fil.

S'ha de tenir barra!

Imatge de la portada de la revista Cornellà Informa octubre 2010, editada per l'Ajuntament de Cornellà cada mes. Té un error d'impremta; s'han oblidat de posar PSC...



Del 4.75% al 7.75%

Sembla que es va desgranant el joc dels bons de la Generalitat. La informació apareguda del 3% en comissions per a les entitats col·locadores fa que en més d'un moment dubtis de la veracitat de tal dada. En països relativament normals, col·locacions bones fan que la comissió es trobi al voltant del 1%, amb una desviació del 0,4%. Això és un sobrecost per a tots els ciutadans de cara al futur, però un benefici en poc temps per part de les caixes bastant substanciós. Així, si fem el 3%-1% i ho multipliquem pels 2500 M €, ens surten 50 M € dels nostres impostos directes als comptes de resultat de les caixes pel fet de col·locar tals bons. Així, el cost d'emetre serà el 4.75%+3%, més les despeses de publicitat de l'operació, que poden fer que estiguem en la forquilla del 7.75%-8%.

És molt o poc? He agafat pressupostos de la Generalitat per veure el cost mig del deute, i per l'any 2008-2009, es troba entre el 5.4-5.8%. Així, tenim entre un 33 i quasi un 50% de desviació del deute mig. Ho poden fer? Sí, però els ciutadans han de saber a quin cost estan fent tal operació.

Intento resumir els motius pels quals la Generalitat ha actuat així:

• La Generalitat no troba altres vies de finançament a nivell internacional, així com la negativa dels bancs a donar més diners (veure últim capítol anomenat Banco Santander)
• Donat que són diners per pagar tensions de tresoreria de tardor, l'emissió ha de ser ràpida i s'ha d'assegurar.
• Necessitem el màxim "punts de venda" per col·locar l'emissió, i fem servir les entitats financeres, i els hi donem un bon tros per ajudar-les davant les dificultats financeres actuals. A més, les caixes no són tontes, i part d'aquest 3% recull el cost que han de pagar les caixes per veure com els estalvis van de dipòsits a bons de la Generalitat.

Per si algú no té clar que faré amb la col·locació, deixo aquest article on queda més explícita la meva postura. No té res a veure el que jo predico amb el que faig, perquè tots ens comportem com a animals racionals.

Sin primarias a Corea del Norte

L'Alfredo Abian fa avui l'editorial de la Vanguardia. El títol de l'edició d'internet té un error dels que no es presta a confusió, i fa que aixequis la cella quan ho llegeixes. Suposo que ell no deu haver picat l'article. La qualitat dels seus articles fa que petites crítiques com aquesta no tinguin sentit.

Torna a ser un article sensacional en un dia com avui.