Aprenem a fer de polítics

La classe política té una tendència natural a agafar dades de qualsevol lloc, sense verificar-les ni contrastar-les i fer una defensa aferrissada d'aquestes com si fossin la veritat absoluta. Tot seguit explicaré la última situació viscuda.
El dijous 15 de gener el cap de l'oposició a a l'Ajuntament de Cornellà, l'Arnau Funes d'ICV, feia un article que parlava de la mesura dels 80 km/h. Aquest post estava ple de dades que són difícils de digerir si no hi estàs acostumat. Algunes d'elles són molt conegudes per mi i vaig veure que no em quadraven.
El regidor deia:

Recordo que els 80 han ajudat a que hi hagi:
- 150 accidents menys
- Reducció del 40% de les víctimes mortals i ferits
- Reducció de la congestió entre el 5 i 7 % aproximadament
- Trànsit més fluid i pacificat
- Reducció dels consums entre un 8 i un 12%
- Reducció de la contaminació atmosfèrica per corredors viaris entre un 7 i un 11%

Totes les dades les hauria de contrastar bé i necessitaria moltes hores. Però la última la porta més que contrastada en els últims anys. El meu comentari al post va ser:

No acabo d'entendre els 40 µgr d’ òxid de nitrogen per kilometre quadrat. Revisa la nomenclatura perquè no sóc capaç d'entendre el que vols dir.
Referent a reducció de la contaminació del 7-11%, no sé d'on has tret les dades. Les disponibles pels ciutadans són de Baldasano amb baixades del 3-4%. D'on surt el teu número de triplicar el màxim que es coneix per l'opinió pública?
Respecte a la distància, la gent de castelldefels, gavà, molins de rei, sant vicenç dels horts...tenen desplaçaments superiors als 20 km.
Gràcies per adelantat de la possible resposta

El regidor em va dir que em contestaria i em buscaria les dades. Així, al cap de 3 setmanes no m'havia contestat, però al escriure ell un post com l'oposició fa preguntes i el Govern no respon, vaig recordar-li que tenia pendent una resposta. Li vaig tornar a fer la pregunta en el post. La resposta rebuda ha sigut:

No et preocupis Jordi. Si vols et penjo un informe sobre qualitat de l'aire al nostre WEB d'ICV, així tindràs tota la informació que et calgui. Ara, no et confonguis, ni tú ets encara regidor de CiU a l'Ajuntament, ni Jo sòc regidor del govern, ni estem en un ple, ni tinc l'obligació legal de contestar res.

Anem a pams.

• El primer punt és que no em contesta les preguntes que li formulo. No estic aportant jo dades i dient que les meves són les bones. Només estic preguntant d'on s'han tret aquestes dades on ell diu tals xifres. Tant costa dir d'on s'han tret? Crec que quan un escriu, no es pot dedicar a copiar de qualsevol lloc; i ha d'existir un criteri que et permeti defensar-te en cas de què la informació aportada no sigui contrastable (ja no dic que sigui real).
• Punt segon i encara més decebedor. No sóc capaç d'entendre el punt "ni estem en un ple, ni tinc l'obligació de contestar res". Clar que no hi ha cap obligació! Només faltaria! Però si es té un bloc on s'escriu i es fa política, si una persona et pregunta d'on has tret les dades sense voler entrar en cap debat de si es correcte o no el que defenses, és molt més lloable que entrar en una confrontació sense sortida. En el moment en què un no és capaç de dir d'on ha tret les dades i les característiques d'aquestes, els arguments que un té comencen a decaure.
• Tercer punt. Si un va dient que no contesta perquè"jo no sóc regidor ni ell és regidor de govern", un hauria de plantejar-se si exerceix la noblesa de la política.

Crec que en 4 línies, el cap de l'oposició del meu municipi s'ha desacreditat tot sol. I només demanant d'on havia tret unes dades!

La setmana ja comença amb més força!

Començament de setmana aburrida

Avui el WSJ porta un article del comissari d'assumptes econòmics i monetaris (Almunia). Després d'haver-l'ho llegit, et queda la sensació de què no diu res. És d'aquells articles que li fan uns quants i s'intenta no ferir la sensibilitat de ningú.
Francament, un article de com començar una setmana tots adormits...

La via no són els bancs

Avui hem tingut declaracions interessants de Botín i ZP. Totalment encreuades, però diuen molt de si. Plantegem la situació. Si jo tinc una casa de prèstecs, posem pel cas amb 100 clients, dels quals ara mateix tinc 3 que no em paguen i 8 que van amb retràs. Si em ve l'Estat i em diu, et donc diners molt barats, al 2% d'interès, els vols? Jo li diré que sí, perquè sé que puc tenir problemes amb aquests 8 que els hi costa pagar o poden anar en augment, portant-me problemes per a la meva casa de prèstecs.

Imaginem que m'entra un d'aquests famosos NINJAs per la porta i em ve a demanar un prèstec. Li he de deixar els diners? Em porta una casa dels seus pares, tasada per 300.000 €. També em porta una nòmina mileurista i escaix... He de deixar els diners a aquesta persona?

La resposta és no. Perquè si li deixo els diners, tard o d'hora acabarà a l'atur, embargaré la casa dels pares que haurà caigut un 10-15% en un any i tindré un altre morós. Així, no li deixo. La qüestió és, però si l'Estat m'ha donat diners perquè li deixi a aquest pobre NINJA!

A quina conclusió arribo? Jo em guardo els diners pel temporal que ve, i el crèdit al NINJA, que li doni l'Estat a través de l'ICO....

Velocitat variable

Tinc la sensació de què em faig una mica feixuc amb el tema, però la veritat és que em desperta molt d'interès. Ahir quan tornava de BCN per la Gran Via vaig patir els efectes de la velocitat variable. Fins a plaça Cerdà a 50 km/h, després a 80 km/h, m'anuncien que hi ha velocitat variable a 60 km/h i al cap d'uns 400 metres un panell a 40 km/h! Després, al passar el Gran Via 2, tornem a 80 km/h.

Aquesta no és la qüestió. El que m'importa és saber quin era el motiu per anar a 40 km/h. Anem a mirar els 3 factors que influencien en la velocitat a fixar:

• Meteorologia: no hi havia boira, no plovia, no feia vent...cap problema.
• Trànsit: el carril de l'esquerra era buit. És a dir, no hi havia trànsit.
• Contaminació ambiental: els SO per sota de la mitjana de tot el dia, els NO en el mínim del día, els NO2, CO i PM-10 en la mitjana del dia.

Quin era el motiu per anar a 40 km/h? Tinc la sensació de què m'aixequen la camisa...

L'hora d'anar a dormir

Per norma general, entre setmana sempre tens una hora a la que acostumes a anar a dormir. La meva hora acostumava a ser quan la Terribas ensenyava les portades dels diaris del dia següent. Tenia la sensació que ja podia anar a dormir tranquil. Ara això no és possible, perquè la Melero no em serveix com a substitut. Francament, no puc aguantar aquest programa més de 5 minuts seguits.

Així, he optat per tenir un altre marcador que em diu quan va tocant retirada. Us passo que diu avui.

Absents de Davos (Calbot, Fund. Catalunya Oberta)

Fins i tot El País s’ha escandalitzat que aquest any ni el govern espanyol ni el català hagin enviat ningú a Davos i ha hagut de recordar que el president Pujol hi era un habitual. Per què els polítics que ens haurien de representar i que fan números de circ espectaculars per anar a d’altres fòrums internacionals, no apareixen per Davos, quan caldria? Hi ha diverses respostes per escollir. Perquè els fa vergonya. Perquè allà quedarien al descobert els seus trucs de màgia segons els quals anem tan bé. Perquè pensen que a Davos només s’hi reuneixen les forces capitalistes del mal. Perquè no s’han assabentat de res. Perquè no troben ningú que parli anglès.

Delegat del Govern en Violència de Gènere

Acabo d'assabentar-me de l'existència d'un nou alt càrrec digne d'un Estat com el que vivim i en una situació com la que vivim. Miguel Lorente, delegado del Gobierno para la Violencia de Género. Millor no pensar-hi...

Acusacions del temporal de vent

Ja tornem a tenir acusacions creuades de qui és el responsable del temporal. Sota el meu punt de vista, les úniques persones que es salven són els meteoròlegs. Per què? Molt senzill. El Servei Meteorològic de Catalunya va posar un avís de nivell 2 (nivell màxim) de vent per a tot Catalunya el dia 23 de gener. Recordo perfectament les paraules de Toni Nadal al TN vespre informant d'aquest avís, i fent especial referència a què els excursionistes s'abstinguessin de sortir l'endemà ja que els vents serien molt forts al cims del Pirineu i Pre-Pirineu. L'avís dels meteoròlegs i l'ens del Govern català dedicat (SMC), va fer una predicció prou bona i va fer els pertinents avisos. El problema va ser que els propis departaments del Govern i les relacions de les Administracions Públiques van fallar. Així, si us plau, deixem de banda en aquest encreuament d'acusacions als tècnics. Les errades les han tornat a fer els de sempre.

Qui ha de pagar les emissions?

Ahir abans d'anar a dormir, començava a fullejar l'Economist i em va cridar l'atenció un article que parlava de les magnificiències de l'Estat noruec en temes de polítiques ambientals. Noruega té el problema invers al de l'Estat Espanyol, té tants diners degut a les exportacions de petroli que no sap que en pot fer. Així, Noruega es planteja ser un país que emeti un 0% d'emissions carboni a l'any 2030. Una de les línies interessants de l'article (en té moltes), és l'afirmació on diu que al 2030 serà un país emissor de dióxid de carboni neutral a nivell interior. La idea que posa sobre la taula és que Noruega és el 3er exportador mundial de gas i el 4rt de petroli, però aquests combustibles fòssils al ser cremats, les emissions de dióxid de carboni no són comptabilitzades a l'Estat noruec.
Això ho vull relacionar amb un altre article a la Vanguardia no sé si ahir o abans d'ahir, on diu que Repsol ha de pagar a l'Estat libi un 80% del preu de mercat del cru en concepte d'impostos. Així, el producte es troba gravat en el país d'origen amb una xifra molt elevada, hem de pagar impostos a l'Estat Espanyol, i després ens haurem de pensar si posem un altre impost pigouvià a l'Estat espanyol o bé incrementem l'actual per combatre el canvi climàtic.
Pregunta: no podria l'Estat productor participar en aquesta càrrega als països consumidors?

Nota: Repsol extreu 300.000 barrils diaris de Líbia, a 42 $/barril i al 80% d'impost sobre preu de mercat, són 3680 milions de dòlars a l'any. La quota de mercat és del 25% de Repsol a Líbia. Així, un simple ingrés de 19.000 milions d'euros anuals. Es podria dedicar una part a lluitar contra les emissions de CO2?

Ara fa més d'un any


EUA està en una profunda crisis inmobiliaria sense precedents. Milions de persones ja no poden pagar les seves quotes hipotecaries, el ritme de vivendes noves baixa mes rera mes, la Fed es veu obligada a baixar tres quarts de punt els tipus d'interes en poques setmanes. A mes dels americans de carrer, els bancs les passen magres. Avui mateix Citigroup ha fet fora al seu director general, on aquest mateix banc entre dijous i divendres va perdre un 10% del seu valor bursatil, aixi com prop d'un 40% en mig any.

El post el vaig escriure el 5 de novembre de 2007. Avui el president Zapatero ha dit una cosa tal com: fa un any, ningú es podia imaginar que els principals bancs dels Estats Units tindrien problemes financers. Bé, fa bastant més d'un any, bastant més...

Any mundial de la solvència

L'any 2008 el principal problema que van tenir els bancs era la falta de liquiditat. El sistema ha fet tot el possible per salvar els bancs. Aquest incendi sembla que està sota control, però per aquest 2009 podria aparèixer un segon gran problema: la solvència de les entitats financeres. Aquest foc encara no s'hi ha actuat. Així, declarem l'any 2009 com el de la solvència d'entitats financeres.

Els non-belivers

Optar a un alt càrrec a l'Administració nord-americana demana un projecte de vida a llarg termini. El nou president sabia això, i ha anat jugant les seves cartes. Però al seu nom, hi tenia una carta que el condemnava a no arribar al lloc dessitjat. Els anys a Indonèsia i el seu pare el portaven cap a l'islam. El problema és que als EUA no hi té cabuda un president musulmà, així com tampoc qualsevol sospita. Així, Obama de jove ja es va apuntar a la seva polèmica esglèsia de Chicago. La intenció podia ser ben clara, apagar el possible foc que sortiria del seu cognom Hussein. Guanyar unes eleccions als EUA sense tenir la marca cristiana és francament difícil.

Després d'haver llegit per tercera vegada el discurs de l'Obama, m'he adonat d'un petit detall.

For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness. We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus — and non-believers.

Per primera vegada un President dels EUA s'enrecorda dels non-belivers en un discurs inaugural. És un fet insòlit, que ni tan sols el seu predecessor demòcrata se li va passar pel cap (en Bill és molt més religiós que la seva pròpia dona).

El temps dirà, però és un detall força significatiu fet a propòsit.

Necesito un portàtil

Tinc un problema. El laptop no m'acaba de funcionar gaire bé, així que em plantejo comprar-ne un de nou. El problema és que només puc comprar productes espanyols, i no conec cap empresa espanyola que produeixi microprocessadors. Què puc fer?

Playing House in the White House

Després dels anàlisis de tota la premsa de la parafernàlia institucional i l'agenda del President als propers mesos, em quedo amb un article de les dues fills d'en George W. Bush a Sashia i Amalia Obama sobre la Casa Blanca al WSJ. Un somni de tots, fet realitat per molt pocs.

George W. Bush, 8 anys encara calents a l'aigüera

No m'agrada la fredor amb la que és analitzada l'etapa George W. Bush. Tots els anàlisis que s'han estat fent aquest any passat em recorden als que es feien durant el 2003 a Catalunya. El temps, ha portat a engrandir una etapa política de 23 anys. Haurem d'esperar fins a la revàlida d'Obama d'aquí 4 anys per començar a analitzar la presidència Bush en clau històrica i veure quina direcció prén (m'apunto a una millora de l'opinió pública sobre George W. Bush en 4 anys).

Fi d'una etapa de polítiques ambientals

He estat revisant l'Economic Report of the President del 2009. Un d'aquests apartats, és el dedicat a energia i medi ambient. Faig 4 idees:

• Una de les primeres és recordar que la quantitat d'energia primària nuclear utilitzada pels EUA és d'un 8% del total, i les renovables ja són el 7%.
  
• Recorda que la implementació de mesures per a la reducció de la contaminació seran molt més efectives si tenen una vessant de mercat que una regulatòria, sempre i quan aquestes es puguin implementar. Els incentius de mercat fan que la disminució de la contaminació sigui molt més efectiva a llarg termini que la simple regul·lació.
  
• Recorda que la subvenció directa a la indústria energética renovable, no és eficient ja que es dóna una massificació de l'energia, amb ingressos a les companyies que després no acaba tornant a la R+D (em sona a la política energètica solar d'algun país). Recomana la investigació i la inversió del sector públic.
• L'apartat de Increasing Use of Alternative Energy Sources, diu a la segona línea: Electricity may be generated using renewable sources (such as wind, solar, geothermal, biomass, and hydropower) or nuclear power.
• L'Administració Bush ha donat un cop de mà a les energies renovables a través de les vies tributàries, no les de subvencions.
• L'energia eòlica ha crescut un 400% del 2001 al 2007. Recordem que aquest any ha tancat amb més MW instal·lats que Espanya.
• Ens recorda de la importància de mantenir impostos en els carburants per reduir les externalitats (diguem que recorda que per moltes pressions dels transportistes, no s'han d'abaixar, ja que es pot donar una baixada del preu dels mercats de cru...ejem, ejem).
• Aprovació de la Clean Air Interstate Rule on buscarà la reducció dels SOx i NOx respecte al 2003 a través de mecanismes de mercat

Acabo amb la conclusió, molt significativa. Així acaba el segon mandat del President.

Energy policy will continue to be one of the major challenges facing the United States for many years to come. As the Federal Government moves toward a more integrated approach in confronting energy security, climate change, and other environmental challenges, we will need to ensure that we consider the economic efficiency of future laws and regulations. In addition to advancing clean and renewable energy technologies, a key challenge going forward will be leading all countries to work cooperatively to achieve global climate goals with meaningful participation by all major economies.

Errors a la premsa

Revisant l'Economista, la notícia principal de la portada fa referència a una possible pujada dels impostos especials. Fa servir diferents arguments per dir que la pujada dels impostos especials és molt més factible que la de l'IVA. Sense entrar en els arguments, el subtítol de la notícia diu: "El aumento del tipo general del IVA, siguiendo el ejemplo de Gran Bretaña, ha quedado descartado". En el cos de la notícia, la idea es torna a repetir vàries vegades. El petit detall és que UK ha baixat l'IVA el trimestre passat, no un augment. No entenc com es pot arribar a publicar tals errors. Nota: no poso el link perquè tal diari no publica les notícies electrònicament

El joc dels egipcis

Porto ja dies sense entendre a quin joc juguen els egipcis. Només arriba informació dels moviments que fan per apostar per un alto el foc, però Egipte és un actor, segurament secundari d'aquesta escalada militar, però té molt a dir. El fet més destacat és que es tracta d'un país fronterer. Això implica que l'afirmació del bloqueig de productes de primera necessitat a la franja no només és degut a Israel, sinó també a Egipte. Des del primer moment, Egipte ha tancat les seves fronteres per evitar l'èxode de refugiats palestins, però també per una entrada continuada de productes de primera necessitat a la franja. Aquest fet, es sol ometre per la gran majoria de periodistes, dient que la no entrada de productes de primera necessitat és culpa d'Israel. Segurament, al 80%, però si els egipcis pressionessin a Israel per incrementar l'entrada d'ajut internacional, l'escenari seria molt diferent, perquè Israel seria més benevolent en aquest sentit.

Dit això, intentem donar un ordre lògic a la guerra i quina és la implicació d'Egipte. Israel decideix no prorrogar la treva post-Oslo perquè durant el periode han caigut milers de coets Qassam en territori israelià. Lògic, malauradament. La pregunta és: D'on han vingut aquests coets? De l'exterior, fora de la franja de Gaza. Tenim dues fronteres possibles, la israeliana i la egipcia. Cap terrorista de Hamàs sensat s'atreviria a passar coets per territori israelià. La permissivitat egipcia de no incrementar el control en túnels subterranis d'una desena de quilòmetres ha portat a què a dia d'avui s'estiguin i s'hagin disparat aquests milers de coets contra Israel. Sense coets, s'hagués produït la situació actual? Segurament no. Perquè a Israel no li importa tenir uns senyors en el govern d'un territori veï que no representen cap amenaça si estan aïllats militarment de l'exterior i si el màxim perill que representa per Israel són els trets al cel claman la desaparició d'Israel.

Egipte té i ha tingut un paper molt important en tot aquest afer. Ser un país àrab de la lliga moderada, no vol dir laissez faire.

M'agradaria saber el motiu per anar a 40 km/h

Acabo de llegir que demà començaran les proves de velocitat variable a la C-31 i a la C-32. He estat mirant al web del Servei Català de Trànsit i no he sigut capaç de trobar res més que una simple nota de premsa parlant de l'entrada en vigor.

Un dels factors claus de la mesura de velocitat variable és saber els paràmetres que fan variar la velocitat entre 40 i 80 km/h. La màxima informació que s'obté és que hi haurà una model·lització atenen a la contaminació, estat del trànsit i la meteorologia. La meva pregunta inevitable és: Quin serà el paràmetre que primarà? M'explico. Em dóna la sensació que sota aquesta mesura el Govern vol seguir limitant la llibertat dels ciutadans a qualsevol preu i nosaltres no sabem el perquè.

Jo em plantejo el següent escenari:

1. Diumenge a les 8:00 del matí a la Ronda Litoral, per la Zona Franca, un dia d'estiu. El trànsit a aquesta hora és quasi bé nul. La Zona Franca és una de les zones amb més contaminació de Catalunya pel que fa als NOx i a les partícules en suspensió. Al tractar-se d'un dia d'estiu, amb un anticicló que fa que pràcticament no hi hagi moviments verticals de masses d'aire, com tampoc horitzontals, degut a què a les 8:00 no hi ha les marinades/brises marines. Els contaminants no es poden dispersar i les puntes de contaminació són molt elevades. Així, dia clar, sense trànsit i amb un màxim de contaminació, quina serà la velocitat màxima? Anirem a 40 per què la contaminació serà màxima i no hi haurà ningú en una via de 4 carrils? O anirem a 80 per què no ens importa el medi ambient?

Crec que els ciutadans mereixem molt més i la informació que hauriem de disposar hauria de ser molt més acurada. Després, ens acaben dient que la contaminació baixa entre un 1-4%, però s'obliden de tenir en compte que la mitjana del preu del carburant és dobla d'un periode a un altre. La seva ignorància no serà la nostra.

Occident està amb Israel

El silenci és Israel. El silenci d'Obama, el silenci de Bush, el silenci d'UN, el silenci britànic, el silenci europeu, el silenci saudí, el silenci egipci, el silenci kuwaïtí, el silenci jordà, el silenci de ZP, el silenci de Montilla... són els silencis per no sortir malparats, però el seu alè dóna suport a Israel davant el terrorisme en aquest món. Hamàs ha de desaparèixer.

Fatah officials in Ramallah told The Jerusalem Post that Hamas militiamen had been assaulting many Fatah activists since the beginning of the operation last Saturday. They said at least 75 activists were shot in the legs while others had their hands broken.

"Hamas is very nervous, because they feel that their end is nearing," a senior Fatah official said. "They have been waging a brutal campaign against Fatah members in the Gaza Strip."

Petroli a 85$

Fa un mes, el Servei d'Estudis del BBVA deia que el cru tancaria l'any a 85$. Ja vaig comentar que no sabia d'on van treure elssupòsit per fer passar el cru de 47 a 85$ en un mes. El resultat final és que el cru s'ha situat en els 45$. Bona predicció del BBVA

A recordar

"If somebody was sending rockets into my house where my two daughters sleep at night, I would do everything to stop that, and would expect Israel to do the same thing"

Obama, July 2008

12.000 gots

Acabo de llegir que l'Ajuntament de Barcelona repartirà 12.000 mots gots biodegradables a la Plaça Catalunya per cap d'any. La pregunta és molt senzilla, per què reparteixes uns gots que valen una pasta si els recolliràs al cap d'unes hores i aniran a un abocador? Llegir per creure-ho.

Desinformació israeliana

Ja és el quart dia que estic estupefacte davant del televisor. Els mitjans de comunicació d'aquest país en cap moment s'han dedicat a informar sobre l'anomenada tercera intifada. Algú ha contextualitzat la guerra? Per què encara no he sentit cap mitja que informi del prop de centenar de coets que entren en territori israelià de fa mesos i mesos en temps de treva?

Tampoc ens han recordat que la franja de Gaza hi ha al govern uns senyors que fan ver un cop d'Estat i van enfonsar el govern democràtic. Tampoc que l'objectiu d'aquests senyors és eliminar l'estat d'Israel i el seu poble. Per què m'han de posar ciutats de mig món amb cremes de banderes israelianes? Perquè no m'han de recordar que el president Abbas diu que l'atac d'Israel es justifica per l'atac incontrolat de coets des del territori insurgent de Hamàs?

No sóc molt fan de la wikipedia, però per no ser tractat de sectari, cal fer-la servir. Hamàs

Diguem com actualitzes el bloc i et diré qui ets

Sembla que m'he adonat del comportament de diferent tipus de persones amb els blocs. Un dels més significatius és quan s'actualitza el bloc.

Hi ha un tipus de persones que actualitzen el seu bloc en dies laborables, majoritàriament durant el matí o a primera hora de la tarda. No ho solen fer en cap de setmana o dies de festa. Fan saber a tothom que s'en van de vacances, desitgen unes bones vacances a tothom i tornen a escriure el dia abans de començar a treballar o el mateix dia.

L'altre tipus són els que no tenen hora, tot i que ho solen fer per les nits, en caps de setmana o dies de festa. Són més irregulars, i tenen alts i baixos en la publicació.

Jo estic en aquest grup. Sóc irregular perquè he estat d'exàmens, no m'importa escriure en un dia com avui i em pot donar per escriure una nit abans d'anar a dormir.

En el moment que pertanyi al grup primer, segurament seré funcionari.

Illinois

Avui mantenia contacte amb amics de Chicago i els hi he fet la pregunta si encara tenien governador. Aquesta ha sigut la resposta:

"By tomorrow morning a gangster of a different name will take the current thief's job"

P.D. El bloc està sota mínims, però els exàmens absorbeixen massa. Aviat tornarà a la normalitat

The party is over

Detroit claims: "Don't rescue me"

Desfibrilador monetari

Avui el BCE ha tornat a fer servir el seu desfibrilador per estimular de nou l'economia amb una tensió superior a l'esperada, sent al final del 0,75. Una bona mesura, per buscar lluitar contra la falta de liquidesa als mercats i per revivar la inflació. Per sort, el BCE encara té més carregada la seva bateria que la Reserva Federal, que fa unes setmanes ja ha entrat en posicions de reserva. El BCE ha fet bé la seva feina i es veure a mig termini. L'estrany és que els mercats no han reaccionat a aquesta descàrrega superior, tancant pla l'Eurostoxx i deixant-se un 0,5% l'IBEX.

Encara queda...

Servei d'estudis del BBVA

Francament, el servei d'estudis del BBVA ha portat un ritme imparable en els últims mesos. El retràs que portaven en predir la situació econòmica anava encara més endarrerida que la d'en Solbes. Quan en Solbes ja va començar a parlar de contracció de la economia, el BBVA encara parlava de creixement. Mai els hi he fet gaire cas.

Però avui, mentre estava estudiant, allò que et distreus amb qualsevol cosa, m'ha arribat el butlleti de la setmana. L'he llegit en diagonal i m'ha sorprés una dada:

Fan una predicció pel Desembre 2008 del cru a 84.5. Bé, tenen 28 dies perquè el barril de petroli es dispari un 80%!

Sort amb la predicció!

Passem la pilota

I cauran els preus de la vivenda?

Doncs el més normal seria que sí. A continuació poso el meu gràfic preferit que dóna entendre el motiu principal pel qual hauria de baixar el preu de la vivenda. S'ilustra un rati de poder adquisitiu fonamentat en la renda familiar i el preu de la vivenda. Així, s'obté un valor que representa quin és l'esforç que acaba fent cada família per poder pagar la seva vivenda.

La línea vermella és USA. La blava Espanya. Així, es veu que Espanya i USA tenen un valor base de 4, però actualment els valors són molt diferents. Així, USA ha arribat a un valor màxim de 5 i està baixant. Aquesta setmana passada tornaven a sortir noves dades on queia el preu un 16,6% respecte el mateix mes de l'any anterior. Semblaria ser que Espanya necessitaria correguir més severament els seus excessos. Pel proper mig any la caiguda està confirmada. Falta veure la resta encara...

La recomanació és clara. Esperar a comprar un pis tant com es pugui, fins que el mercat doni senyals que van en la direcció contrària. En el meu cas, podem esperar tranquilament fins a Setmana Santa que la baixada en preus de pisos continuarà. Important recordar que una baixada del 10% del preu dels pisos pot implicar un 14% menys de temps pagant hipoteca!

L'acudit del dia

El diputado de IU Gaspar Llamazares ha hecho hincapié en que "es tan malo privatizar Repsol a manos de una empresa pública rusa o de otro origen como privatizarla a manos de una empresa privada con participación de los fondos de pensiones norteamericanos". También ha dicho que si Repsol "siguiera siendo una empresa con participación pública española" se la podría defender, pero ello es más complicado con su estructura actual de empresa privada.

Següent episodi de la crisi

Quan sembla que per uns dies estem oblidant tot el tema subprime, sembla que s'està gestant un nou foc. El nou foc seria un d'aquells que al principi has de fer tot el possible per evitar que es doni, perquè si comença a cremar, difícilment l'apagaràs. Es conegut com la trampa de la deflació. Consisteix en tenir preus que baixen a mesura que va passant el temps. És a dir, no et compres un cotxe avui de 10.000 € perquè saps qu demà en valdrà 9999, i el següent 9998. Un exemple és Japó, que porta més de 15 anys en aquesta espiral i encara no se n'ha sortit.
El marge en aquests moments és poc. Els tipus de la Reserva Federal ja han arribat al 1% (el tipus efectiu oscil·la al 0,5%). Si els tipus arribessin al 0% i els preus comencessin a caure, l'entrada en l'espiral seria inevitable.
Ja fa dies que corren els rumors, però aquesta tarda han saltat les alarmes. En 61 anys no s'havia vist una baixada d'un 1% de l'índex de preus als EUA en un mes. Qualsevol moviment serà benvingut. Crec que una de les formes per atacar aquest foc ràpidament és una retallada dràstica de l'oferta de cru de l'OPEP. El barril ha de recuperar preus per sobre els 90$ tan ràpid com es pugui.

59 segons

Joan Tàpia: jo quan Pujol estava al govern sempre deia que era un gran polític, però més d'una vegada, mentre ell estava al Govern, li havia dit que era un cacic.

Natàlia Molero: Vostè no és The Economist.

Bravo!

Aconseguir les fites d'Obama

Fita: Mr. Obama promised to set “strong annual targets that set us on a course to reduce emissions to their 1990 levels by 2020, and reduce them an additional 80 percent by 2050.” (NYT)

Solució: Detroit segueixi el seu curs sense l'ajuda de ningú :D

Ell encara hi és i també hi seran

Aquests dies no es reformularà el capitalisme. El capitalisme ja ha estat formul·lat i és el que hi haurà durant molts anys. Tindrem petits ajustos, però poca cosa més. I és el que tothom espera. Ahir el missatge del President Bush reafirmant els principis del model nordamericà; recordant on han estat sempre i on estaran va ser una injecció de confiança als mercats del país. És prou positiu que un president doni suport a Wall Street quan ho necesita amb el seu pla (sempre és millorable, com tot) o bé doni un missatge de reforçament del sistema capitalista i la continuació i reforç del lliure comerç. Aquesta cimera estarà marcada per les polítiques de Bush. En Bush encara hi és i els nordamericans, per sort, també hi seran. God bless them


Recomano la lectura del seu discurs. Hi ha molts punts interessants a recordar i a tenir presents. Poso els més importants dels més importants.

• Over the past decade, the world experienced a period of strong economic growth. Nations accumulated huge amounts of savings, and looked for safe places to invest them. Because of our attractive political, legal, and entrepreneurial climates, the United States and other developed nations received a large share of that money.

• One vital principle of reform is that our nations must make our financial markets more transparent. For example, we should consider improving accounting rules for securities, so that investors around the world can understand the true value of the assets they purchase.

• History has shown that the greater threat to economic prosperity is not too little government involvement in the market, it is too much government involvement in the market. (Applause.) We saw this in the case of Fannie Mae and Freddie Mac. Because these firms were chartered by the United States Congress, many believed they were backed by the full faith and credit of the United States government. Investors put huge amounts of money into Fannie and Freddie, which they used to build up irresponsibly large portfolios of mortgage-backed securities. And when the housing market declined, these securities, of course, plummeted in value. It took a taxpayer-funded rescue to keep Fannie and Freddie from collapsing in a way that would have devastated the global financial system. And there is a clear lesson: Our aim should not be more government -- it should be smarter government.

• Free market capitalism is far more than economic theory. It is the engine of social mobility -- the highway to the American Dream. It's what makes it possible for a husband and wife to start their own business, or a new immigrant to open a restaurant, or a single mom to go back to college and to build a better career. It is what allowed entrepreneurs in Silicon Valley to change the way the world sells products and searches for information. It's what transformed America from a rugged frontier to the greatest economic power in history -- a nation that gave the world the steamboat and the airplane, the computer and the CAT scan, the Internet and the iPod.

• Meanwhile, nations that have pursued other models have experienced devastating results. Soviet communism starved millions, bankrupted an empire, and collapsed as decisively as the Berlin Wall. Cuba, once known for its vast fields of cane, is now forced to ration sugar. And while Iran sits atop giant oil reserves, its people cannot put enough gasoline in its -- in their cars.
  The record is unmistakable: If you seek economic growth, if you seek opportunity, if you seek social justice and human dignity, the free market system is the way to go. (Applause.) And it would be a terrible mistake to allow a few months of crisis to undermine 60 years of success.

The Economist

Aquesta tarda he pogut llegir amb calma les pàgines de The Economist. La conclusió final és que som un país de pandereta. Així de simple. Després d'haver escoltat totes les declaracions, arribo a la conclusió que tothom comet un dels gran errors que estic intentant corregir en mí. Abans de llegir, hem de tenir clar qui ens parla i què ens vol dir. I en aquest cas és molt simple. Tenim un setmanari econòmic britànic amb un gran poder mediàtic que té una elevada credibilitat per les classes que avui mouen el món. Una línea editorial britànica, que ha donat suport a Obama i s'haura de veure si a les properes eleccions de la Gran Bretanya donaran suport als laboristes o als conservadors. O uns o altres. The Economist no donarà suport al Partit Nacionalista Escocès. Aquest setmanari porta ja moltes edicions carregan contra el SNP i si The Economist fós espanyol, tractaria igual als nacionalistes catalans o vascos. Crec que no li hem de donar més voltes. Sí, no estan dient la veritat. Però igual que omitim molta informació del Mundo o del TBO, aquí és el mateix. Crec que el que tothom ha de fer es dedicar-se a llegir les pàgines dedicades a la situació econòmica, perquè resumeixen molt bé i ens recorden on ens trobem. Aquí hi ha el veritable contingut del Economist. I tots els que en facin polèmica d'aquesta edició, no poden entendre el missatge econòmic de l'edició.

The Economist m'ha fallat

Acabo de llegir que ni Montilla, Carod ni Saura van poder rebre al periodista encarregat de fer un reportatge sobre Catalunya al The Economist. Com pot The Economist pervertir les seves pàgines posant qualsevol d'aquests personatges? No m'agrada la versió com que no han sortit no passa res, sinó que The Economist va intentar que sortissin! M'ha fallat The Economist.

Respecte al famós reportatge "The fiesta is over", tinc la revista que em va arribar ahir pendent de llegir. Faré un post properament...

Conte d'una nació comunista

Hi havia una vegada un estudiant que s'aixecava d'hora per anar a la universitat. Després de tardar una hora en tren (Renfe), va decidir comprar-se una moto per guanyar temps. El motiu era que els trens comunistes tardaven molta estona i contínuament s'espatllaven. Però, vet aquí, que no va caure que els comunistes del Govern van baixar la velocitat d'accés a la ciutat per disminuir la contaminació ambiental. Després de la publicació dels resultats d'estudis on no es demostra que la mesura sigui efectiva, no pot passar de 80 km/h en una via de 5 carrils. Tot i els impediments del Govern comunista perquè aquest estudiant en un futur pogués pagar el sou d'aquests buròcrates comunistes del Govern, ell continuava anant a la universitat en moto. Però els impediments no van acabar aquí. Un grup de centenars de persones anarco-comunistes d'una factoria que feia un ERE es van dedicar a tallar la via d'accés a la ciutat. Va començar un dia a la setmana durant 10 minuts, fins acabar un parell de cops al dia durant dues hores. Però, ningú els hi deia res, perquè en aquell país, la policia també estava en mans dels comunistes. Així, aquells treballadors es dedicaven a fotre tots els ciutadans que volien produir, però actuaven impunement. Tan és així, que aquell estudiant veia com aquells treballadors comunistes actuaven contra els edificis de la seva companyia sense que la policia comunista els aturés.

Així, veient que la situació no es controlava, va decidir tornar a agafar el tren com a mal menor.

En Navarro es destapa al jubilar-se

Ara mentre imprimia un munt de coses, he trobat una mini-entrevista al Vicenç Navarro, catedràtic emèrit de Ciència Política de la UPF (retirat). Està a http://www.upf.edu/ i encara no està a Youtube.

Faig una transcripció.

Trobo molts elements positius aquí i menos a EUA, i a l'inversa. L'estudiantat sempre és l'expressió de la cultura del país. I la vida intel·lectual i cultural de Catalunya és molt més rica a Catalunya que a Estats Units . Hi ha coses molt valuoses entre tant a la UPF com a Hopkins. Hi ha una diferència de comportaments. Un als 17 anys s'ha d'espavilar a base de prèstecs o el que fora, i a l'altra viuen a casa. Això et marca. Això s'ha de cambiar. L'estudiant és menos participatiu que no el d'allà.

Tot i que no sóc capaç de transcriure literalment (no vull escoltar-l'ho tantes vegades...) la idea que transmet és que el sistema públic d'universitats a Catalunya no funciona. I s'interpreta que el nord-americà sí que funciona perquè incentiva a l'alumne. El Dr. Navarro a favor del sistema universitari nord-americà! Escoltar-ho per creure-ho! L'haurem de portar davant del tribunal de la Santa Inquisició de la UPF format pel Consell d'Estudiants per estar a favor d'una privatització de la universitat catalana!

Yes, you can

This morning the NY future market has been falling 1-2%. Yesterday we celebrated Obama's election, but today the US market remembers us our current situation. Maybe that´s the best sentence that summarizes the next step:

"Even as we celebrate tonight, we know the challenges that tomorrow will bring are the greatest of our lifetime-two wars, a planet in peril, the worst financial crisis in a century. At his defining moment change has come to America. There are many won't agree with every decision or policiy I make as president... But I will always be honest you about the challenges we face" B. Obama

Mr. President, you can start. YOU CAN.

DJ Index Nov 5th (-5%)

Nou president

Sembla que tot ha seguit el seu curs, i Obama és el nou President. Avui no he comès la salvatjada d'estar tota la nit mirant els resultats per dues raons molt senzilles. La primera és que tinc masses coses al cap i no em puc permetre estar perdent un dia amb son i la segona, lligada amb la primera, perquè Obama té moltes possibilitats de sortir, fent que tinguis son i a sobre estiguis una mica enfadat.

A més de les felicitacions, que EUA té un president afroamericà, que ha guanyat el canvi... em quedo amb d'altres coses.

Primera, que el que s'esperi una socialdemocràcia europea a EUA crec que encara li queden per veure uns quants Telenotícies. Si Obama va girar de les primàries a la campanya anterior, ara farà un nou gir de la campanya a la presidència. Tindrà i implementarà algun dels seus tics, però no tots els portarà a terme (tb ho esperem).

I segon, la Cambra de representants i el Senat són avui més demòcrates, fet que porta a què el President tingui molta més facilitat per tirar endavant les seves polítiques. Per sort, els demòcrates no han arribat a la xifra dels 60 senadors. Tot no es pot tenir...

Tan bona és la regul·lació?

Ahir a la nit llegia que un banc públic alemany, i avui encara surt més informació. Poso la informació més rellevant:

El banco público alemán WestLB se acogerá a las ayudas del plan de rescate aprobado por el Gobierno alemán, por lo que es el tercer banco regional que solicita los fondos estatales.

WestLB, del Estado de Westfalia del Norte, ha seguido los pasos de la entidades regionales públicas HSH Nordbank y el BayernLB.

WestLB atraviesa una severa crisis por las depreciaciones de sus activos debido a las turbulencias de los mercados financieros y a inversiones de alto riesgo que fracasaron.
Hasta ahora el paquete de rescate del Gobierno alemán ha tenido más acogida entre los bancos públicos regionales que entre los grandes bancos privados germanos y sólo lo han usado el Hypo Real Estate y el Commerzbank.

És francament divertit, veure com BANS PÚBLICS necessiten injeccions de capital perquè han fet inversions d'alt risc que han fracassat. La pregunta és sencilla: La intervenció del sector públic és la millor garantia de bon funcionament bancari?

Blitzkrieg al mercat

Ja sabeu que en aquests moments de turbulències financeres, el millor es esperar les entrades al mercat per evitar mals de panxa. Si algú té ganes d'inversions a llarg termini, pot provar amb companyies barates "de tota la vida".
Tot i això, jo m'he aventurat en una petita entrada en forma de compra call. La meva compra call ha sigut de 5 contractes SCH a Desembre 08 a un preu de 0,94. Quan les vengui, segurament en menys d'un mes i mig, anunciaré el resultat (sigui quin sigui). Ja veieu que és una posició molt conservadora, però ens curarem en salut.

This is the issue of this election

Whether we believe in our capacity for self-government or whether we abandon the American revolution and confess that a little intellectual elite in a far-distant capital can plan our lives for us better than we can plan them ourselves

Ronald Reagan, Oct. 1964

Pastís d'Obama

Quan arribava a casa, passava pel menjador i estaven donant la primera noticia al Telenotícies. Com que sortia l'Obama, he decidit no aturar-me perquè prous coses tinc i he encarat camí a l'habitació. Però, caminant, he sentit una cosa que m'ha fet tornar enrera. Venia a dir que es porten dècades fent les mateixes polítiques i ara és el moment del canvi. Automàticament m'ha vingut al cap la imatge d'en Clinton. Què representa en Clinton per Obama? No el té en compte com a president demòcrata? O les seves polítiques no li encaixen? Sembla que els interrogants es van coneixent poc a poc. El pastís d'Obama és un d'aquells que et menjaries pels ulls, però després quan el proves, la pujada d'impostos, les barreres comercials, la sobreregularització... fa que no t'acabi agradant i aprenguis a no menjar més amb els ulls.

Madrid

He acabat l’estada a Madrid. M’ha servit de moltes coses l’estada a la capital veïna, però avui toca parlar nacionalment. Són moltes les anècdotes; les converses sobrevingudes, buscades o escoltades; les sensacions… No acabaria mai si les hagués de descriure aquí, perquè han sigut moltes. Es queden per mí, no tinc perquè compartir-les amb tothom, perquè formen part de mi i dels meus coneixements adquirits durant aquest any.

La conclusió a tot, és molt senzilla. Pot resultar trivial per a qui em coneixen, però no sóc capaç d’anar més enllà. Jo no sóc espanyol. Aquesta és més forta que mai en mi, i serà aquesta experiència la que marcarà en bona part el meu pensament al llarg de la meva vida. Haver après com pensa un espanyol, perquè actua d’una forma i no d’una altra, com busquen anar contra un català, quins són els seus arguments… han de servir per edificarme la línea de pensament a ple segle XXI sobre la qüestió nacional catalana.

Els espanyols volen projectar la seva nació a tot el seu territori per intentar conquerir mentalment a les minories que existim a altres punts de la península. Aquest missatge és el que es troba arrelat en la ment de la majoria dels espanyols, que no poden entendre la diferència catalana.

Un català no serà espanyol. Tots podem intentar ser-ho o ens hi podem assemblar més o menys, però estem impregnats d’un pensament i un saber fer que no pot comulgar amb el seu ideari. Per molt que intentem teixir ponts entre nosaltres, sempre tindrem algun nexe de desunió amb els espanyols. La majoria dels espanyols ens tenen odi, que el profesaran en major o en menor intensitat, l’amagaran més o menys, però el tenen. Per contra, els catalans no tots el tenim, a menys que per circumstàncies els atacs contra nosaltres sobrepassin els límits establerts.

La maquinària de la que disposen és molt més gran que la nostra. L’estant fent servir, així com nosaltres també per defensant-se dels seus atacs i buscant el nostre espai. Com més la facin servir, més forts serem nosaltres. Aquí hi ha la gran diferència que els espanyols no poden arribar a entendre. No han pogut durant el segle XX amb una guerra i dues dictadures que han ocupat mig segle contra el nostre país. Però el temps comença a jugar a la seva contra. El seu Estat post-dictatorial comença a fer fallida. Aquest Estat no estava pensat per estar a la UE, amb una pèrdua de la política monetària i comercial a favor d’Europa, la pèrdua de la força militar a favor de la OTAN i una globalització que treballa dia a dia perquè el tancament en banda d’Espanya al món no sigui possible. Les properes dècades jugaran a favor de Catalunya si continuem en la mateixa línea. Ho estem fent bé. No hem de perdre l’esperança perquè el partit final s’apropa, i tenim les de guanyar. Espanya es va debilitant. Ella n’és conscient, però moltes vegades nosaltres no som capaços d’adonant-se. Seria bo que ho tinguessim present per marcar el nostre full de ruta, no pas per celebrar victòries de batalles.

A recodar per marcar les nostres línies: els espanyols volen acabar amb nosaltres. Faran servir el que estigui al seu abast, però la nostra arma no l’hem de perdre mai: No som com ells ni ells com nosaltres, així com no ho volem ser. La nostra és que som i serem nosaltres mateixos davant el món ben aviat.

Final d'una etapa

Aquest cap de setmana ha acabat l'etapa a la capital veïna. Ja he presentat el projecte de final de máster. Durant aquest temps m'han passat moltes coses. De millors, de pitjors...però sempre el balanç és positiu i m'enporto molt. La nova etapa és a Barcelona, però no sé dir per quant de temps. El proper post serà que és el que crec que hem de fer els catalans davant d'Espanya després d'haver viscut a les Espanyes.

Esmena a la totalitat

És una de les poques bones notícies polítiques dels últims dies. Francament, he de felicitar a qui ha orquestrat aquesta maniobra. Els motius:

• CiU és molt més àgil que el Govern central: tampoc no és res nou, però denota que el Govern central no té marge de maniobra davant l'agreujament de la crisis. L'esmena ataca als PGE de forma que els deixa d'obsolets per als moments actuals. No només a nivell argumental és bona la maniobra, sinó que s'adequa perfectament a la realitat.
• Sentit d'Estat: s'aconsegueix deslligar de la votació el finançament autònomic. La clau per votar els PGE serà la visió econòmica, i no la possible causa catalana com s'estava venent. Amb aquest punt, només queda el BNG donant suport als Pressupostos. Tant és així, que el PNB té un argument diferent ara, ja no són les qüestions territorials, és aquesta maleïda crisis econòmica que els pot ajudar a lluitar contra el PSE.
• Desengreixament de l'Administració Central: "Ha aumentado la confusión entre las funciones y competencias de diversos ministerios, se han creado ministerios-pantalla, han aumentado las duplicidades de operatoria de la Administración Central con las administraciones de las Comunidades Autónomas. Para hacer frente a la crisis necesitamos una Administración Central del Estado más ágil y eficaz, su estructura debe simplificarse y debe clarificar sus prioridades." M'agrada aquest punt de la moció, m'agrada.

Espero que els PGE siguin tombats. I ho dic constructivament. Com sempre.

El silenci dels petits inversors

Avui he entrat a l'aula d'ordinadors de la UPF i per primera vegada de 9 persones que hi havia a l'aula, n'hi havia 3 que miraven els mercats bursàtils! Aquest fet no tindria transcendència si alguna vegada n'hagués vist més d'un, fins i tot amb l'aula plena. Però mai ha passat.

Amb aquest fet vull posar sobre la taula el fet que tothom calla amb les pèrdues bursàtils. Sempre cada dia he tingut amb algú o altre converses de Borsa comentant la jugada. Fa 2 setmanes que no en parlo quasi bé. Segueixo sortint al carrer, relacionant-me amb molta gent...però ningú en parla! Doncs jo sí que en vull parlar, perquè sé que sempre acabarà sortint aquella pregunta: I tú, hi has perdut molt? Quines accions tens?

La pregunta la puc respondre al bloc per a tots. Estic net. Ho vaig dir en el meu post de Second Black Monday i ho torno a repetir. L'enganxada ha sigut residual, amb una petita part del meu mins patrimoni en accions de participades de la Caixa (haig de mantenir el corporativisme). El 90% del meu restant patrimoni està en dipòsits o en comptes corrents. No sé si destinats a finançar compra de paquets d'hipoteques (amb alguna d'aquestes que diuen q fan pudor), el crèdit de Martinsa o la línea de crèdit de la botiga de sota casa. No m'importa, perquè cada nit segueixo dormint tranquil. ZP m'ha garantit més que de llarg els meus diners.

Ara arriba el consell:

1. Si t'ha enganxat el toro: La primera part de la teràpia: "reconeix que has perdut. No passa res, no estàs sol. Veus, en aquesta sala, tens persones que estan en la mateixa situació, així com molta gent que no ho reconeix al carrer". Si no necessites els diners, no venguis, total...potser la setmana que ve s'animen els mercats, o d'aquí 2 o 3 anys recuperes la inversió.
2. Si no t'ha enganxat el toro: jo esperaré. Els mercats han d'acabar de purgar els seus mals, encara que veiem fortes pujades la setmana vinent. Molts saben que m'agrada la marxa bursàtil, però els meus nervis tenen un límit, així que no entraré. Esperem una miqueta haviam com serà aquesta purga. Ja comunicaré els meus moviments.

Escàndol del finançament

Avui surten dades filtrades de les negociacions del finançament català per CiU. Quan sentim un augment de 10.000 milions d'euros més en 3 anys, semblen molts diners. Però, si es miren detingudament, no són tants.
La Generalitat té un pressupost d'ingressos en 32.500 milions d'euros. Si aquest pressupost li sumem una inflació prevista del 3,75%. 3,25% i 3% pels següents tres anys, obtenim un diferencial de 7.000 milions d'euros. Si burdament ho restem als 10.000 milions d'euros, ens dóna que l'augment del finançament és de 3.000 milions d'euros en tres anys. Si ho passem a un any, tenim que l'augment és de 1.000 milions d'euros a l'any.
Segons les dades de l'Estat, en el flux monetari el dèficit va ser del 15.000 milions d'euros l'any passat. Amb aquestes dades a la mà, només solucionarem el 6,6% del nostre dèficit fiscal!!
Estic cansat de llegir sobre la negociació del finançament i que donin la sensació de què estan fent una gran proesa. No estan fent res, la xifra és totalment ridícula. Sortir a negociar amb aquesta xifra és d'escàndol, quan la xifra inicial haurien de ser els 15.000 milions d'euros. Sembla que encara no hem après com funcionen les tisores a Madrid.

Mentides de reducció de la contaminació

Ja sé que sóc poc original en els títols, però al ritme que vaig, hauré de començar a innovar perquè m'ho posen difícil.
El recent estudi del Barcelona Supercomputing Center diu que entre el primer semestre del 2007 i el del 2008, s'ha donat una reducció de la contaminació entre el 3 i 7% en el millor dels casos. S'atribueix a aquesta reducció a la limitació de la velocitat als 80 km/h!!
Això no és més que una burda simplificació de la realitat, on els estudiosos només han tingut en compte aquesta variable per treure les seves conclusions. Em pregunto si:

• la variació del preu del petroli el primer semestre del 2007 (mitjana de 80 $/barril) amb la del primer semestre del 2008 (mitjana de 120 $/barril) ha tingut alguna cosa a veure. Estaria bé preguntar-se si un augment del 50% del preu del petroli en un any porta a algun tipus de reducció del combustible gastat.
• passar d'un semestre del 2007 on l'economia espanyola és "inbatible" a un primer semestre del 2008 on l'economia espanyola "se ralentiza" té alguna cosa a veure.

Podria posar més factors, però podrien ser qüestionats. Aquests dos, tenen prou força per si sols com per dir que l'estudi és totalment inconsistent. Mentrestant, se m'ha ocurregut un nou títol al post: It´s the gas price, stupid!!

Mentides nuclears

Avui El País em regala una fantástica entrevista a la superministra, que entre d'altre competències, té les de medi ambient. La pregunta clau és la següent.

¿Hay que alargar la vida útil de las centrales nucleares?

R. Ése es un tema en el que no cabe más debate: el presidente del Gobierno ha dicho clarísimamente cuál es la postura de este Gobierno con respecto a las nucleares, para que ya la gente tampoco intente distorsionar determinadas informaciones (repasar declaracions de Miguel Sebastián titular d'Indústria al Congrés el 28/07/2008, on demana a les forces polítiques una apertura al debat). Quiero señalar un dato positivo: en 2007 por primera vez la producción eléctrica de energías renovables en España ha superado en dos puntos a la energía nuclear (Clar, quan bufa vent, fa sol i hi ha aigua a desembassar, i tens un parell de centrals aturades per averia o recàrrega de combustible ho pots aconseguir. És bon marketing aquesta declaració de la ministra!). Eso nos confirma que vamos por buen camino y que nuestra apuesta es por las renovables. Y en el tema de las nucleares, el uranio también es un bien escaso que no es renovable (Informe Agència Internacional de l'Energia i l'OCDE donen 150 anys de reserves d'urani al ritme d'explotació actual. Algú hauria de revisar el terme "bé escàs"). Hay una tendencia a no clasificar la energía nuclear como una energía que también tiene sus limitaciones por los propios elementos o los inputs de producción. No sólo el petróleo se puede acabar, el uranio también se puede acabar (Tot es pot acabar, però s'ha de ser més conseqüent entre el binomi temps-desenvalop. D'aquí 100 anys no farem servir Urani, tindrem la fusió). Aquí hemos pasado la primera fase en energías renovables, tenemos una tecnología muy buena y yo creo que nos queda dar el gran paso en alguna de ellas, el gran salto de evolución y de innovación tecnológica en la fotovoltaica ("Estamos trabajando en ello").

Els diners al 0.1%

Molta gent m'ha preguntat que vol dir això de què els bons s'enfonsin. Intentaré explicar-ho d'una forma més amena.

Imaginem que tenim 1.000 € en un fons d'inversió del nostre banc de tota la vida. Cada any ens ha donat una rendibilitat del 5% de mitjana. Ara, arran dels esdeveniments d'aquesta setmana, el director de l'oficina juntament amb l'inestabilitat bursàtil, fa que retirem els nostres diners d'aquest fons d'inversió, ja no ens els creiem. Li diem al director de la oficina que ens vengui la participació del fons i ens doni bons de l'Estat, perquè nosaltres fem el supòsit que cobrarem segur. Com que volem els diners d'aquí tres mesos, agafem bons que vencin en 3 mesos, per poder comprar els regals de Nadal. Comprem els bons a 3 mesos al 0,1%. Per què el 0.1%? Per què ha baixat tant? Doncs perquè el número de bons són limitats i com que tothom vol bons, el seu "preu" no para de baixar, fins arribar a la quota ínfima del 0,1%.

Quan arriba Nadal, ens donen els interessos. Així, els interesos són el 0.1% de 1000 €, que són un 1 €, però com que aquest 0.1% fa referència a 1 any, per passar-ho a 3 mesos ho dividim entre 4 (12 mesos a l'any entre 3 mesos). Així passem a cobrar 0,25 cèntims pels nostres 1.000 € en aquests 3 mesos. Bé, després ve Hisenda i ens treu un 18%, deixant-se 0,18 € nets.

Això és el que està passant a Estats Units. Els nord-americans prefereixen guanyar 0,25 € bruts segurs, que no pas qualsevol altre tipus d'inversió que no els deixi dormir en aquestes nits de tempesta.

On estan segurs els diners?

La resposta és senzilla: a sota les rajoles de casa. El primer que es pensi que els seus diners estan més segurs al BBVA, la Caixa o al Santander que a la caixa de Manlleu o de Tarragona, s'equivoca.
En aquesta crisis, totes les entitats tenen una probabilitat semblant de trobar un forat en els seus balanços. Ja sé que és una afirmació falsa, però resumeix molt bé la sensació de pànic que es pot generar.
El forat és tan gran i ningú sap on està que els diners surten de les empreses. Surten amb baixades del 30% de Morgan Stanley y de Goldman Sachs del 18%. Els diners surten d'aquí, i també del deute de les empreses. Ningú v0l deute de les empreses perquè ningú es refia de les empreses. Llavors, on van els diners?
Els diners van a l'Estat: als bons i obligacions. Els bons del tresor d'Estats Units a 3 mesos han passat en tres dies d'una rendibilitat del 1,5% al 0,2%. Això vol dir que tothom s'està pegant per posar els diners en lloc"segur", encara que el rendiment sigui ínfim.
És segur posar els diners en deute de l'Estat? La resposta és SÍ, però sempre i quan l'Estat no comenci a fer rescats a dojo, perquè llavors si que es podria començar a qüestionar la solvència dels Estats. Mentrestant, el millor per tots és mantenir els diners en els comptes bancaris, i el millor per cadascún de nosaltres, sempre serà posar-los sota la catifa o les rajoles de casa.

Zapatero? Who is Zapatero?

Els diaris van plens de què hi ha un rumor que el candidat McCain no coneix al president Zapatero. Crec que no té cap motiu per conèixe'l, espero que segueixi dedicant el seu temps a coses més importants. Poques coses té a aprendre, així que de moment que es mantingui lluny. God Bless USA

Left-wings newspapers in Spain start to spread the rummor that John McCain doesn´t know who is the Spanish president. If you are like John McCain, you´re so smart! You´re doing a good job; don´t waste your time!

Engrunes

Avui és el segon dia que estic sense les Engrunes del Joan Oliver. Fer el ritual d'obrir l'ordinador, anar a la pàgina de l'Avui i moltes vegades sense llegir la portada anar directe a les Engrunes, ha passat a la història. A tot un s'hi acostumo, però els primes dies costa. Sempre ens quedaran les últimes Engrunes d'un 11 de setembre.

Ahir
Avui fa 284 anys que vam deixar de ser un poble normal, un poble que es governava per les seves lleis, que utilitzava la seva llengua i que administrava la seva hisenda. El genocidi del 1714 ens va imposar lleis forasteres i llengua forastera i va tractar la nostra hisenda com a botí de guerra. Per si amb tot això no n'hi hagués prou, van anorrear la capital del país i fins i tot ens van prohibir fer volar estels, com segles més tard ho prohibirien els talibans a l'Afganistan. Durant 284 anys han intentar esborrar tot rastre de les nostres lleis, la nostra llengua i la nostra hisenda. Però no se n'han sortit. Les hem vist de tots colors, ens les han fetes passar magres, però hem superat les situacions més adverses. Els que ja tenim una edat recordem els temps de la barbàrie i sabem que només hem sobreviscut gràcies a la tossuderia d'un poble que s'ha negat a deixar de ser-ho.

Avui
No hi ha des del 1714 cap període en què haguem estat tan bé com els darrers trenta anys. Hem recuperat una petita part de les nostres lleis, hem oficialitzat l'ús del català i l'hem convertit en la llengua de l'ensenyament. Hem recuperat un nivell significatiu d'autogovern i administrem una part de la nostra hisenda. L'espoli fiscal segueix sent aclaparador, l'espanyol segueix sent la llengua dominant, seguim governats per Constitucions foranes, però mai no havíem estat menys malament. Sobre el paper. I és que la recuperació d'un cert poder ha anat acompanyat de l'abandó de la lluita diària per la supervivència col·lectiva, hem acabat creient-nos que tot estava fet, i hem acabat deixant que governin el país els que no creuen en el país, els que no creuen que el nostre hauria de ser un país normal, com ho era fins fa 284 anys.

Demà
Sembla que el país se'ns mor a les mans. Però pitjor era el panorama el 1714 o el 1939 i ens en vam sortir. Ens en vam sortir perquè ens en volíem sortir i ara només cal que tinguem la mateixa voluntat de mantenir la llengua, de defensar la hisenda. Només cal que sapiguem que encara no som un país normal, i que ho volem ser i que ho podem ser. Només cal que lluitem cada dia per no deixar de ser el que som. Des del diari, o des d'on sigui. Bona Diada i fins sempre.

Diada Nacional

Feia 2 anys que esperava poder passar una Diada al meu país. Com sol passar, les il·lusions sempre superen la realitat, i a Cornellà, va passar. Un dels molts actes als que assisteixo, és l’ofrena floral que es fa a Cornellà. Avui em detindré a fer uns comentaris.
El primer és la memòria. La memòria a l’acció de fa 2 anys de plantarnos a la plaça amb una senyera demanant al sr. Alcalde si la podiem posar, ja que l’Ajuntament ni s’havia plantejat posar-la. Sembla que després de situacions incòmodes, els socialistes n’aprenen. Aquest any hi havia la senyera. Tot un detall finalment.
El segon és el lleig. Vaig sentir una frase que volia creure que no havia sentit. “Con lo bien que estaríamos en el camping, vaya paripé hay que hacer”. Publicar aquest post és ser políticament incorrecte, però aquesta situació s’ha de començar a canviar. El problema rau en relacionar fer l’ofrena floral amb rebre la subvenció per part de l’Ajuntament . Moltes de les associacions van a fer el paperot davant de l’Alcalde, el Consistori i el poble de Cornellà. Tots els que fan servir el discurs de la unitat, la integració i la no reivindicació nacional, no són més que sangoneres que dilueixen l’esperit de la festa.
L’11 de setembre es conmemora la derrota del poble de Catalunya davant d’Espanya. I es recorda als catalans que van morir davant d’Espanya i a la pèrdua de llibertats que va patir Catalunya per part dels espanyols. Què fan els socialistes fent l’ofrena? I el PP? I les associacions que els seus membres volen anar al càmping? Deixem de fer el paperot, i si el proper any som 3 fent l’ofrena, en serem 3, però 3 persones que honorarem la llibertat del poble de Catalunya.

Incidència al TGV

Aquest divendres, quan tornava de Madrid amb el TGV, vaig patir una incidència. Quan faltaven 400 metres per entrar a Sants, va caure la tensió i la catenària es va quedar sense corrent. Tren parat al túnel. Faltaven 4 minuts per arribar. Doncs quan passaven 5 minuts de la parada (moltes vegades el tren es queda a l'entrada de l'estació uns minuts), van informar de la incidència. En aquell moment, el primer que et ve al cap és que viatjar amb Renfe i l'electricitat facilitada per Endesa, no és la millor combinació. El comportament de la majoria dels passatgers va deixar molt de dessitjar. La gent es va posar nerviosa, va començar a moures amunt i avall, a dir coses absurdes... El meu únic desig era passar el temps mínim perquè em tornessin els diners del bitllet. He tingut sort perquè vem estar una hora. Anava al primer vagó i vaig poder seguir totes les mesures que anava prenent tot el personal. La gent va començar a cridar al personal del tren als 15 minuts de parar: que si feia molta calor, que si no informaven, que si podien anar caminant per les vies... El maquinista va fugir de les converses inútils i ens va preguntar a una noia i a mi si obria les portes. Li vaig dir si no hi havia problemes de seguretat que aniria bé per tranquil·litzar als viatgers. Maleïda llengua tinc, perquè en 10 minuts teniem un passatger que va començar a correr lluny del tren per les vies. Aquest comportament és irresponsable, ja que pot tornar la tensió i els trens tornin a funcionar, que vingui una locomotora dièsel a moure el tren fins a l'estació o qualsevol altra situació. Al cap de 10 minuts teniem el personal de seguretat de Sants buscant aquest senyor pel túnel.

Els crits dels passatgers del tren van començar a ser desmesurats cap al personal. Francament, els passatgers no mereixien anar al tren. Renfe es va comportar exemplarment i se'ls ha de felicitar. Nosaltres ciutadans, necessitem dosis de bona ciutadania davant situacions com aquestes (ah!, això no vol dir fer el temari de l'assignatura proposada). En conclusió, jo content amb l'import del meu bitllet retornat

Oda a Espanya

Avui per casualitat he trobat una nova versió de l'Oda a Espanya que tenia guardada entre el munt de coses que acostumo a tenir. La torno a posar, ja que crec que és un previ de la meva experiència i del que he après aquest any a Madrid:

Escolta Espanya,
Ja no vull que m'escoltis,
ja no tinc res a dir-te, ja m'has deixat sense avions,
sense trens i sense llum.

També sense classe política,
s'ha venut tota sencera i per parts a tú
Escolta Espanya, ja no vull entendrem amb tú ni que m'entenguis,
ni fer pedagogia ni molt menys que me la facis.

El peix al cove ha mort,
el pujolisme ha mort perquè ja no queden més peixos al cove.
Espanya és el meu interruptor que no funciona,
el meu tren que arriba amb retard
el meu aeroport de butxaca.

Espanya és la meva nacio feta província.
Ja no vull que m'escoltis Espanya.
Vull que em deixis en pau d'una vegada.
Bon viatge Espanya

Hillary for VP!

Encara no s'ha fet el discurs de la sra. Clinton ni s'ha votat al candidat demòcrata, així que jo des d'aquí animo a la Hillary perquè formi tàndem amb l'Obama. Per què? Ben senzill. Els dos passats candidats a vicepresidents demòcrates no són benvinguts al seu propi partit. Edwards, el passat candidat a VP, fa dues setmanes va declarar que havia posat les banyes a la seva dona y l'anterior candidat a VP, en Lieberman, s'espera que demani el vot per John Mc Cain a la convenció republicana. Què faria la Hillary de candidata a VP? No em vull quedar amb la incògnita...

Curiositats

Avui m'han deleïtat amb una fantástica traducció de pa amb tomàquet, o bé amb un intent d'escriure-ho en català. Molt interessant.

pam am'tumaca

Incident secundari

Els mitjans estan començant a tractar els incidents en les centrals nuclears d'una forma totalment desproporcionada. L'incendi d'aquest diumenge, tot i la seva espectacularitat, no és més que un incendi que es pot produir en qualsevol altre tipus d'instal·lació no nuclear. En la següent imatge es pot veure com l'incident es produeix fora del reactor.

Això no suposo cap tipus de perill per a la central. Bé, potser si hagués estat cremant hores i hores de forma descontrolada, podia haver portat problemes al circuit secundari, i amb més hores i hores, potser hagués arribat al circuit primari.

El públic no té perquè saber quan un accident és important o no, però els mitjans haurien de ser més selectius al donar cert dramatisme a simples incidents de funcionament. Això només fa que posar pal a les rodes a la segona onada de nuclearització que necessitarà Catalunya i Espanya.

Volia aprofitar l'avinentesa per respondre com funciona el món nuclear a Espanya de forma bastant resumida a partir de l'exemple d'Ascó.

La societat a través del govern de torn treu a concurs l'explotació d'una central nuclear. Municipis, CCAA, l'Estat... tots fan comissions bilaterals, interministerials, interdepartamentals per decidir un munt de coses...i al final l'Estat dóna a una empresa privada la central nuclear (en els temps de Paco tot era més directe). És a dir, Moncloa dóna una concessió a Iberdrola-Endesa perquè construeixin i explotin Ascó. Aquesta concessió té data límit al 2012, perquè és quan es creia que la central arribaria al final del seu període de vida útil. Ara, el debat és si es pot allargar aquest temps en les mesures de seguretat suficients.

Mentre dura el funcionament d'Ascó, perquè Iberdrola-Endesa no facin malifetes, apareix la figura del Consell de Seguretat Nuclear (CSN). Aquest órgan, els seus 5 membres depenen del Congrés (no pas de Moncloa) que s'encarregaen de controlar en tot moment el correcte funcionament del camp nuclear. Així, qualsevol incident en una central ha de ser informat per la central al CSN i, el CSN, "al ser el Parlament", ha de reportar inmediatament a la societat.

Mentre funciona la central, una part del nostre rebut de la tarifa eléctrica va a parar a una empresa estatal anomenada ENRESA (aquí és on estic treballant actualment). Aquesta empresa s'encarregarà de guardar d'una forma segura i durant milers d'anys, els residus nuclears produits en una central. ENRESA és de titularitat de l'Estat (Moncloa) i no és cap empresa d'estar per casa. El valor de la companyia és de 2.000 milions d'euros. És a dir, una miqueta més que Iberia!

Espero haver tancat algun dubte que hi hagi pogut haver sobre aquest tema.

Obama gira a la dreta amb en Biden

Avui s'ha conegut el company de viatge del futur candidat demòcrata per a les eleccions de la propera tardor. L'elecció del senador Biden com a VP no és una estratègia, és una correcció de la campanya d'Obama. Obama ha vist com la bandera del canvi començava a fer fallida, i ha buscat un candidat que reforçarà els flancs més dèbils del candidat afroamericà. Però, per contra, contradiu el gran missatge d'Obama. Si fins ara predicava que ell era el canvi i representava el lobby antiwashington, el senador Biden és tot el contrari; l'any 1973 va entrar al Senat i sembla que tenia intencions de tornar-se a presentar aquest 2008. Així, s'ha passat mitja vida per Washington, un tret que a molts americans no agradarà. A més, actualment porta la Comissió d'Exteriors del Senat (un Duran americà perquè ens entenguem). Biden és catòlic, no gaire comú als EUA. Si arribés a VP, seria el primer VP catòlic a la història dels EUA!

En els mandats Clinton, es va caracteritzar per pressionar al president per fer servir la força quan hi haguessin violacions dels drets humans a d'altres països. Va ser una de les persones que va fer que el president Clinton donés un cop sobre la taula de l'OTAN amb la guerra dels Balcans. És a dir, mentre els europeus debatiem sobre el sexe dels àngels dels Balcans, ell i en Clinton mobilizaven les seves tropes per anar a la guerra dels Balcans. Va donar suport a l'intervenció a l'Afghanistan, així com també, va votar a favor de la famosa resolució final del president Bush d'anar a la guerra a Iraq (Recordatori: el seu company de viatge va votar en contra). Després de l'entrada a Bagdad, s'ha apuntat al carro de la irresponsabilitat (compartida amb dels socialistes espanyols) de deixar la cosa a mig fer: derroquem el dictador, i que les 3 grans ètnies a l'Iraq s'ho facin.

Però no tot acaba aquí. Té alguna peculiarietat ideològica, que segurament a molts seguidors d'Obama europeus no agradarà. Està en contra de l'abort a través de diners públics, dóna suport a la pena de mort com a forma de combatre el crim, s'oposa al matrimoni d'individus del mateix sexe, no ha parlat de SS universal en cap moment...

Sembla que el company de viatge té bastantes diferències amb Obama. Ell tindrà els seus motius per elegir en Biden. Però, el que queda clar, es que si féssim la burda abstracció de posar Biden al Congrés dels Diputats, ell estaria al costat del PP. Em sap greu per tots els seguidors d'Obama entossudits en creure que Obama és el millor candidat pels EUA després d'en Kennedy. Ni ho és, ni crec que ho serà.

Diumenge aburrit

La premsa a l'estiu sol ser de molta menys qualitat, ja sigui per la fugida d'articulistes o la manca de notícies interessants. Tot i això, sempre trobem 4 ratlles que ens salven un dia com avui:

• Cuando las cosas iban bien, Sala i Martin, La Vanguardia
• Entrevista a George Friedman, La Vanguardia (no han posat l'enllaç)
• L'independentisme sociològic emergeix (1978-1988), Avui
• Spain’s Wild Coast (Costa Brava), NYT

Lluitar contra el canvi climàtic, lluitar contra la crisi econòmica

L'aturada de les vacances del Govern central per aquestes 24 mesures ha sigut una de les poques notícies polítiques. M'he dedicat a buscar els acords del Govern per fer front a la crisi. No hi ha per on agafar-los, i puc comptar amb una mà els que poden ser efectius ( a mig i llarg termini per això).

Un dels més interessants per impulsar l'economia és: el impulso en la aplicación de las líneas estratégicas de lucha contra el cambio climático. Pots trobar bé o no lluitar contra el canvi climàtic, però que aquesta sigui una de les 24 mesures per lluitar contra el canvi climàtic, és una pressa de pèl en tota regla. Però bé, si aquesta és una de les formes de transmetre confianca al consumidor, inflant el número del 24, ho accepto de bon grat.

La pressió fiscal d'Obama

Fa uns dies parlava de la comparativa entre les propostes en matèria econòmica d'Obama i McCain. Doncs bé, aquí hi ha la pressió fiscal que rebria una familia de 2 fills, queda resumida en el següent gràfic. Sense entrar com s'ha fet l'estudi, la conclusió sembla clara: cap grup d'aquestes persones discriminades per la renda veuran disminuïda la seva pressió fiscal.

España, eres el rival más débil, adiós

Avui Espanya es portada al Wall Street Journal edició Europa. El titular no és gaire esperançador: "Global Financial Woes Pose Risk to Spain's Banks ". L'article prediu una crisi de liquidesa (com ha passat als EUA). Tot i que els bancs tenen reserves fetes amb anterioritat, la parada de la construcció y la baixada de preus del sector inmobiliari pot fer que aquestes no siguin suficients. Es situa a les caixes espanyoles com les més dèbils, on les ampliacions de capital són més complicades pel seu estatus de fundacions. A més, están molt més exposades als crèdits inmobiliaris. Els bancs els situa en menor risc, ja que tenen unes elevades provisions y diferents informes donen credibilitat als bancs per encarar la tempesta. El resultat aviat es veurà...

Baixada estival del petroli

La raó per la baixada del preu del petroli es deguda a què els especuladors han marxat de vacances. Es van dedicar a vendre tots els seus contractes i ara estan fent el creuer pel Carib. Això ha fet que el preu de petroli es desplomi. Així, al setembre, el preu del petroli tornarà a pujar, perquè els especuladors tornaran a fer de les seves.

Si t'has cregut l'anterior explicació, el millor que pots fer aquest estiu es deixar de llegir el País i escoltar la Ser. T'anirà bé...

Polítiques económiques a la Casa Blanca

Quines son les semblances i diferències entre els dos candidats en polítiques económiques? Aquí presento de forma resumida les més importants, per no perdre de vista el debat entre els dos candidats.

Semblances:

Aposten per un augment de l’activitat reguladora en el camp inmobiliari i financer. Estan d’acord també en regular els mercats de futurs de petroli.
No tenen molt clar quin sera el model tributari després de què s’esgoti al 2011 el model Bush.

Diferències:

Obama està a favor d’una expansió de l’activitat gubernamental, mentre que Mc-Cain vol mantenir-la o reduïr-la.
Política fiscal: Mc-Cain vol abaixar l’activitat impositiva sobre el total de l’economia i Obama la vol incrementar. A partir d’aquesta idea, es deriven les diferents actuacions fiscals. Mc-Cain vol mantenir la política fiscal de Bush, fins i tot vol seguir baixant els impostos a les classes altes. També vol disminuir l’impost de societat, baixant-lo del 35 al 25%. Per contra, Obama vol incrementar les taxes a les classes altes i baixar-les a les clases més pobres. Els impostos sobre els salaris pujaran del 35 al 39.5% per les classes altes, i els rendiments sobre el capital anirán del 15 al 20-28%.
Política sanitària: Obama aposta per una cobertura universal, expansió del sistema públic sanitari, intercanvis regulats d’asegurances i nova normativa a les aseguradores, en impostos i als empresaris. En canvi, Mr-Cain aposta per un laissez-faire, marcat per un control presupostari i la competencia.

The Economist, 2nd week of July

Mentides a les balances fiscals!

Abans d'anar a dormir, estava revisant que deien els mitjans espanyols sobre les dades de dèficit fiscal i... bingo!

Al Mundo, es pot trobar un vídeo que arriba a mentir (fet per Atlas). Sí, sí...mentir! Una cosa es que manipulis la informació cap a on t'interessi, però les dades no les pots canviar!

M'explico...en el següent link es pot veure un vídeo, on a la part final diu:

http://www.atlas-news.com/videos/streaming/adsl/nacional/2008/07/15/video_30871.shtml

"Pero lo cierto es que son Baleares y Madrid las que se situan a la cabeza en cuanto a déficit del sector público, ya que en todos los supuestos que contemplan las balanzas son las comunidades que menos reciben"

Això és totalment mentida, ja que tots els estudis en fluxe monetari situen a Balears y Cataluña en les primeres posicions, estan Madrid per sota. En el vídeo es podia haver dit el mateix sense dir "todos los supuestos", ya que es podría dir que en el fluxe del benefici es supera al monetari y es podría interpretar en aquesta direcció. Però no, estem davant de mentida. Tothom ha tingut accés a la mateixa informació, la interpretació ha sigut diferent com és lógic, però la mentida de les dades torna a correspondre a Espanya.

Per comprovar-ho, es pot mirar la presentació del Govern espanyol aquí.

Hem girat la truita!

Traducció de les balances fiscals

La nostra ja consolidada democràcia ha tardat 33 anys en fer públic uns papers que en qualsevol país mínimament evolucionat s'hagués fet fa temps: les balances fiscals.

No em dedicaré a parlar sobre cadascuna de les dades, ja que tothom hi pot tenir accés, sobre si hi ha una possible desviació (no dic cap a on) o entrar en si s'ha de tocar l'actual sistema.

Només vull aportar una dada de magnitud, ja que moltes vegades aquestes macroxifres ens poden fer perdre el nord.

Agafarem el diferencial de dèficit fiscal entre la Comunitat de Madrid i Catalunya. Agafarem el criteri de flux monetari. És normal que agafi aquest criteri, ja que la tecnoestructura madrilenya és molt important i fer-ho amb el flux del benefici, seria tractar per igual a l'autònom català amb el funcionari madrileny. No, no..no tots som iguals. Així, pel mètode del flux monetari obtenim un diferencial del 3,13% per a Catalunya en el millor dels casos, mentre que el pitjor és el 3%. És molt? És poc? La meva quantificació és que aquest 3,13% correspon a uns 5.000 milions d'euros. Torno a preguntar: És molt? És poc? Doncs bé, amb aquesta quantitat podríem anar a la Borsa i comprar Ferrovial. Encara ens sobraria alguna cosa i també podríem comprar Realia. Així, cada any, amb el diferencial entre Madrid i Catalunya podriem comprar aquestes dues grans empreses!

Si ho fem amb l'eliminació del dèficil fiscal, sobre uns 15.000 milions d'euros, podríem comprar...7 vegades Iberia cada any!

Benvingudes balances!

Welcome Mr. Kennedy

You can agree with Senator Kennedy or not. But, this world and my country, Catalonia, needs people like him. You´re welcome Mr. Kennedy.

From NYT

Kennedy Returns to Senate as Medicare Bill Passes

Senator Edward M. Kennedy returned to the Senate on Wednesday for the first time since being sidelined with cancer and was greeted by a bipartisan barrage of whoops, cheers and applause.

“I return to the Senate today to keep a promise to our senior citizens,” Mr. Kennedy said in a statement released by his office, “and that’s to protect Medicare. Win, lose or draw, I wasn’t going to take the chance that my vote could make the difference.”

http://www.youtube.com/watch?v=4lGB3FJEvPA

Petroli i medi ambient

Cada vegada escric menys en el blog. Suposo que va una mica a époques, de com bufa el vent escrius més o menys.

Avui parlarem una miqueta de petroli i economia.

Fa 4 o 5 dies vaig llegir un butlletí de CiU que deia que una de les solucions per ajudar a l'escalada del preu del petroli era la supressió del cèntim sanitari, reducció fiscal... Amb tot això hi hauria una reducció del preu de la benzina d'uns 10 cèntims. No només CiU ho ha proposat, sinó que ho fa el govern espanyol, els sindicats, la Hillary, l'Obama...

No entraré en el debat si s'han de baixar els impostos sobre la benzina o no. El que hi ha és una contradicció de fons molt més complexa que moltes vegades ens oblidem de tenir en compte.

Quan es redueix la pressió fiscal sobre el combustible, el seu consum puja. Més o menys, no entrarem en detalls de demandes, però puja.

La contradicció surt quan pretens lluitar contra els combustibles fóssils. La relació directa entre consum de combustible y emissió de dióxid es clara. Com et pots passar dies i dies predicant a favor del medi ambient quan aumentes les facilitats al consum de combustibles fóssils?

Triem, una opció o altra, però si us plau, que els meus impostos no es dediquin a lluites oposades!