The World according to Garzón

Us poso l'editorial del WSJ d'avui (i del que resta de Setmana Santa). La trobo molt més important que la imatge en portada de la setmana passada de la manifestació a Madrid; va molt més enllà.

Judge Baltasar Garzón, an ambitious Spanish jurist, last month ordered prosecutors to investigate six men who served in the Bush Administration on criminal charges related to "torture." None of the prospective defendants are accused of torturing or ordering the torture of anyone -- only of arguing for legal positions of which Judge Garzón disapproves. He asserts that the principle of "universal jurisdiction" gives him the authority to try U.S. officials for alleged violations of international law.
At a State Department briefing last week, a reporter asked Gordon Duguid, the acting deputy department spokesman, for the Obama Administration's position. His reply: "I'm not aware of any contact with the Spanish Foreign Ministry on this. It's a matter in the Spanish courts, as I'm given to understand. I don't have a comment for you on it at this time. The Obama Administration's position on the matters that are under discussion, I think are quite clear."
This is about as unclear a response as one can imagine. Far from being a mere "matter in the Spanish courts," Judge Garzón's action is an assault on American sovereignty and the integrity of the U.S. legal system. And while some in the Obama Administration may be tempted to cheer him on for partisan reasons, they risk helping to set a precedent that could easily come back to hurt them.
While President Obama has politically repudiated many of his predecessor's antiterror policies, his Justice Department has stood by many Bush legal arguments in national security cases. If former officials can be investigated -- and, at least in theory, indicted, arrested and tried -- on Judge Garzón's say-so, what is to stop him or some other freelancing foreign judge from one day putting current officials in the dock for reaching supposedly faulty legal conclusions?
Even if the principle of national sovereignty leaves Mr. Obama and his appointees cold, the imperative of self-preservation ought to concentrate their minds and make clear that Judge Garzón's meddling in American policy is unacceptable

Sota les polítiques de Gabilondo

Aviat farà un any que estava en una discussió lingüística amb el rectorat de la Universitat Autònoma de Madrid. L'aleshores rector i actual ministre d'educació, l'Àngel Gabilondo, es ventava a tort i a dret en conferències i articles a la premsa de com havia de ser la universitat espanyola del futur. Parlava d'internacionalització de la universitat espanyola, de l'adopció de l'EEES i en especial referència als intercanvis d'estudiants i professors.

El motiu de la polèmica era el meu treball de màster, on degut a l'impacte que donava en la temàtica, vaig creure més convenient escriure'l en llengua anglesa. L'estupefacció va arribar quan em vaig assabentar de què no era possible l'ús de la llengua anglesa i vaig escriure una carta al rector Gabilondo adjuntant els seus articles a la premsa on alliçonava del que havia de fer la universitat espanyola en el futur per justificar la meva acció. En la carta dirigida al rector deia:

El rector de la UAM, en calidad de presidente de la CRUE, siempre ha defendido la internacionalización de las universidades españolas. Ha defendido la búsqueda de alinear intereses para la realización de estudios universitarios en inglés en alguna de las universidades del grupo G-9

La resposta va ser que l'única llengua oficial era el castellà i que la utilització de qualsevol altra llengua no seria reconeguda.

Aquesta és la meva presentació del nou ministre que ha de vetllar per situar la universitat espanyola al món.

La corba del dia a la premsa

Carod a New York

El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va viatjar a Nova York acompanyat de vuit persones amb un cost total del viatge de 81.000 €, on 43.000 € van ser despeses en avió. Si fem la despesa per persona, surt a 4700 € per persona i bitllet d'anada i tornada. Diria que em falla alguna cosa...

Caja Castilla-La Mancha

A l'argument: La intervenció del sector públic als bancs a països com Estats Units o Anglaterra és molt més elevada que la donada a Espanya amb Caja Castilla-La Mancha.

Resposta: La diferència és que Caja Castilla-La Mancha ja era pública...

Fi de la conversa

Josep Piqué sobre el Prat

Entrevistador: ¿Qué le parece que la Generalitat quede fuera de la gestión de El Prat?

Josep Piqué: El proyecto de reforma de Aena que se ha conocido ahora es un movimiento tacticista, un globo sonda. La reforma debe perseguir la eficiencia, no los equilibrios políticos. Se necesita un modelo de gestión profesionalizada y descentralizada. LV, 28/03/09

Quan li interessa si que vol la descentralització. Benvingut a la tropa IESE, perquè la batalla serà dura.

La imatge de la setmana

No sé si podré aguantar en penjar una de més bona que tinc guardada; seria brutal...

Sunset

Avui seré una mica més positiu i penjaré un link d'una de les institucions creades a Texas per controlar el creixement constant del sector públic. Recomano una lectura doble de la seva raó de ser; una per entendre el què fan, i l'altra d'aplicació a Catalunya.

In 1977, the Texas Legislature created the Sunset Advisory Commission to identify and eliminate waste, duplication, and inefficiency in government agencies. The 12-member Commission is a legislative body that reviews the policies and programs of more than 150 government agencies every 12 years. The Commission questions the need for each agency, looks for potential duplication of other public services or programs, and considers new and innovative changes to improve each agency's operations and activities. The Commission seeks public input through hearings on every agency under Sunset review and recommends actions on each agency to the full Legislature. In most cases, agencies under Sunset review are automatically abolished unless legislation is enacted to continue them.

Nassos

Avui he entès perquè ningú vol comprar el grup Zeta. S'ha de tenir estòmac per escriure una editorial com aquesta:

"Un gran pacto podría prever la entrada de CiU en el Govern. Pero para ello el tripartito debería estar dispuesto a pactar un programa de gobierno ceñido a los dos asuntos críticos: el nuevo modelo de financiación y las medidas de reactivación económica. El nuevo pacto a cuatro debería ofrecer estabilidad a Zapatero, pero a partir de la disciplina de voto de los diputados catalanes de PSC, CiU, ICV y ERC, aunque solo en los asuntos sujetos al acuerdo. Convergència tendría que incorporarse a todas las comisiones negociadoras --por ejemplo, un hipotético acuerdo de financiación necesita a Mas como firmante, al mismo nivel que Montilla y Zapatero-- y merecería un protagonismo explícito, tanto en Catalunya como en Madrid. Si los votos del socialismo catalán han sido vitales para el proyecto de Zapatero, ha llegado la hora de que los de CiU también lo sean, en un mismo paquete. El PSC, con la capacidad de presión que le dan sus 25 diputados, debería ser el garante de ese gran acuerdo, que sin duda sería muy bien recibido por los círculos empresariales."

El Periódico, 20 de març del 2009

Col·loqui amb en Bassas

Sento no poder escriure tant com voldria aquests dies, però la meva entrega a exàmens finals és total. Tot i això, sóc partidari de no estroncar les parts del dia a dia que m'acaben omplint més: les xerrades. Avui tocava Crisis i mitjans de comunicació de la mà de l'Antoni Bassas, organitzada per l'associació de becaris de la Caixa.

Com era d'esperar, una gran xerrada col·loqui de molt bon nivell. No em ve gaire de gust fer un resum de tot el que s'ha dit, però si un parell de reflexions que m'he endut.

Es parla d'una situació on els mitjans de comunicació tenen greus problemes, de l'aparició de les noves tecnologies amb informació 24h, el públic al qui es dirigeix la informació... La meva reflexió a la sala ha sigut que segurament no és moment de deixar en stand by els mitjans escrits com li està passant al Seattle Post, on ha decidit suspendre l'edició paper però mantenir l'electrònica. Pot ser ens hem de plantejar la fi de la premsa escrita generalista per una premsa personalitzada. Tots tenim les nostres preferències, i un sol diari no ens contenta. Per exemple, jo avui em quedo amb l'editorial del Journal, l'article del WSJ sobre la situació bancària, les editorials de la Vanguardia i l'Avui, les pàgines d'Economia de la Vanguardia, despeses del canvi climàtic del The Economist, a més d'en Foix, la Rahola, en Sostres o en Villatoro. Sabeu quan he tardat en obtenir tanta informació? Massa estona. La reflexió és que jo vull aquesta informació, i no m'importa pagar, però no vull estar tot el dia per recollir-la. Al que vull arribar, és que la premsa ha de passar de ser generalista a ser personalitzada i aquest és el gran repte que en Bassas no acaba de tenir clar. Informació mitjanament contrastada es podrà tenir, perquè la publicitat serveix per aguantar l'estructura necessària per portar-la a terme. Però, pagar per un article que necessites concentració per entendre'l i poder emetre una opinió, el pagament per gaudir-ne serà el peatge i el que ens diferenciarià els uns dels altres.

El demà de les protestes

No em dedicaré a fer safareig de la situació viscuda a la UPF. Crec que no val la pena. Crec que és millor buscar les causes d'alguns dels problemes estructurals que ningú se'nn fa ressó. Anem a pams:

• Mitjans de comunicació: haurien d'intentar canviar el titular dels universitaris per grup d'universitaris. Crec que 230.000 universitaris a Catalunya contra 8.000 manifestant o de 50-200 tancats són un grup, minoria, reducte...Comencem per aquí.

• Estudiants: l'estudiant normal ha de començar a implicar-se en la vida universitària. Qui és l'estudiant normal? Aquell que mentre l'universitat era envaïda, estava fent fotocòpies, corria pels passadissos per entregar les últimes pràctiques, donava format als treballs finals, preparava les exposicions o estava a classe pendent de qualsevol pista per a l'examen final. Aquest estudiant, que ve a fer les seves classes i marxa tant tranquil, és el que veritable importa. Per què? Doncs perquè el país té un seguit de persones contràries a aquest estudiant normal, que la seva màxima preocupació és viure del sistema. Aquests ocupen totes les estructures de poder que té la universitat a nivell d'estudiants i en moments com aquest, el deixar el poder a aquestes persones lliga de mans a l'estudiant. Mai ningú es prendrà els estudiants en consideració fins que aquesta lacra sobrerepresentada desapareixi.

• Associació Catalana d'Universitats Públiques: s'agraeixen en aquests moments les paraules de tal òrgan, de la mà de l'Imma Tubella, rectora de la UOC.

• Generalitat de Catalunya: no fer res és bastant trist, però el millor que es pot demanar és que no actui vist el seu historial dels últims anys. Mantindre el silenci marca de la casa ha de ser la millor política.

• Moreso, rector de la UPF: m'he guardat el rector com a últim expressament. La crítica més contudent se l'emporta el rector. No li puc recriminar res del que ha succeït ja que durant aquests dies havia designat rector en funcions degut a la seva absència. Tan sols vull aportar una dada, però que ens ha de fer pensar a tots. La Universitat Pompeu Fabra dóna cada any subvencions a diferents organitzacions estudiantils. Sabeu quina és l'associació que rep més diners? El Sindicat d'Estudiants Progressistes de Catalunya. Qui està al capdavant de tot aquest espectacle a la UPF? Tal Sindicat. Sabeu a quan puja tal subvenció? Per sobre dels 1200 €. En resum, els nostres impostos, es destinen a subvencions otorgades a dit pel rector de la UPF a grups que es dediquen a boicotejar el funcionament universitari. S'ha de començar a demanar responsabilitats al rector per tals polítiques, perquè no és la primera vegada que hi ha problemes a la Universitat amb tals associacions com tampoc no és la primera vegada que reben la major subvenció.

Resta pendent la publicació dels ajuts, però no he conseguit trobar-los.

El Servei d'Estudis del BBVA torna a la càrrega

Ja feia dies que no tornava a llegir una d'aquestes recomanacions del Servei d'Estudis del BBVA. La última crec que segueix superant aquella que predeia un increment del 200% del preu del cru en un mes.

Aquesta consisteix en donar classes al que ha de fer el govern en temps de crisis. La fantàstica mesura consisteix en baixar les cotitzacions socials de les empreses, i per no entrar en forts dèficits, proposa... Incrementar l'IVA! Supera de lluny la proposta de compra de productes nacionals del ministre Sebastian. Suposo que als economistes del BBVA se'ls hi deu haver passat per alt que un increment de l'IVA, implicaria una disminució del consum molt més acusada que l'increment de l'IVA que proposen del 2%. I qualsevol mortal del carrer, sap que per reactivar l'economia, hem de consumir més. El Servei d'Estudis deu tenir com anomalia la baixada de l'IVA britànic, un fet aïllat i sense sentit.

Tinc por de la propera publicació del Servei d'Estudis del BBVA.

I l'esquerra abertzale?

Es poden fer moltes lectures de les eleccions, però jo en vull presentar una de molt particular. Si avui Espanya està més a prop que mai d'entrar a Ajuria Enea, bona part de la culpa se l'emporta l'esquerra abertzale.

No entrarem en el debat de si han d'estar legalitzats o no, sinó perquè no han obrat a partir del supòsit de partida que no es podien presentar. Si sabien que no es podien presentar, perquè demanen el vot nul? Des d'una visió de partit és la millor opció, però des d'una visió de país han creat el daltabaix més gran en democràcia. Dels 150.000 vots d'EHAK a les passades eleccions, ara es comptabilitzen 100.000 en forma de nul. Algú ha fet una lectura que EHAK ha perdut suports? No, tots sabem que els votants estan allà i ningú dubta d'ells. La pregunta és per què la seva rebequeria, ha portat a demanar el vot nul i no per una opció propera, com podria ser l'escindit corrent d'Aralar? Si avui una tercera part dels nuls haguessin anat a Aralar, o fins i tot EA, Ibarretxe seria lehendakari. Mentre anem fent aquest tipus de jocs, els altres ens guanyen les partides.

La màquina de fer diners

Hi havia una vegada un senyor que tenia la capacitat de fer tots els diners que vulgués. Tenia la màquina de fer-los i es dedicava a prestar-los a d'altres senyors que es dedicaven a prestar tots aquests diners a les persones corrents. Aquest senyor no volia treure beneficis, només volia ajudar als altres. Als qui els hi deixava si que volien treure beneficis.

Però van venir temps de tempesta, i els senyors no es fiaven entre ells i ja no prestaven diners. Així, el senyor de la màquina va començar a fer diners perquè tots els ciutadans poguessin tenir crèdits. El problema va ser que tots els grans senyors van guardar aquells diners sota terra, per si tenien problemes.

Una vegada va passar tota la tempesta, els grans senyors van començar a treure tots els diners que havien amagat i el crèdit va tornar a fluir ràpidament entre les persones que en demanaven. Tant va arribar a fluir que els preus es van tornar a disparar i l'espiral inflacionista es va anar fent gran i més gran.

A recordar: tan bo és que el Banc Central Europeu ha deixat diners ràpidament, així com també ha de ser capaç de treure´ls de l'economia

La magnitud de la tragèdia



El millor escrit de la setmana que he llegit, se l'emporta avui en Carles Boix al Singular Digital amb La magnitud de la tragèdia. D'una forma clara i entenedora, amb l'ajuda d'un gràfic, explica la magnitud del pla Obama. Fantàstic.

Nota: L'eix horitzontal mostra la taxa de creixement de l'economia americana, i l'eix vertical representa la quantia del dèficit (ingressos de l'Estat menys despeses de l'Estat) per l'any següent. El que s'ha de veure en el gràfic és la distància de la línea, que representa la tendència mitja, respecte el pla Obama (triangle vermell). Notis que mai EUA havia tingut un diferencia tan gran entre taxa de creixement i dèficit l'any següent (distància de la línea a qualsevol punt).

Obama seria del PP

El diari Avui fa una entrevista a David Rieff. L'entrevista no diu gaire en sí, però si que diu exactament el que vaig dir abans de les eleccions presidencials americanes.

Obama es controla, és calmat, té estudis i cultura. Sembla honest, però el que em fascina és veure el suport que té a l'estranger. He vist a Barcelona estudiants d'esquerres i a favor de l'antiglobalització entusiastes d'Obama. Com pot ser? Obama és un polític de centre. En termes espanyols, representaria l'ala esquerra del PP! No està gaire lluny de Mariano Rajoy.

Vaig fer el post quan es va saber la nominació d'en Biden, dient que encara girava més a la dreta. No vaig descobrir la sopa d'all...

Ahir vaig rebre una carta del únic candidat a rector a la UPF. L'adjunto perquè tothom vegi l'esforç que dedica el candidad a dir almenys quatre paraules ben dites.

Benvolgudes, benvolguts,

M’adreço a vosaltres aquest darrer dia de campanya electoral per demanar-vos que dijous us apropeu a les urnes.

Malgrat ser l’únic candidat, durant aquests darrers 9 dies he volgut fer una campanya intensa i trobar-me amb tots els sectors de la comunitat universitària. Han estat vuit trobades amb els departaments, cinc sessions amb el PAS, una amb estudiants de postgrau, una amb investigadors, quatre reunions amb associacions d’estudiants i un debat obert . Durant totes aquestes reunions he pogut escoltar-vos i compartir les idees i els projectes per a la UPF del 2015 (en trobareu el relat a www.jjmoreso.net)

A tots els que penseu que la UPF és una bona universitat, que ha mantingut i millorat el seu projecte d'universitat pública de qualitat durant aquests últims 4 anys, a tots els que esteu raonablement satisfets de ser estudiants d'aquesta universitat, us vull demanar que feu sentir la vostra veu donant-me el vostre suport i el vostre vot el dijous 26 de febrer a les eleccions.

Moltes gràcies.

JJ Moreso

Escolti, no es pot presentar a unes eleccions dient que els que estiguem raonablement contents el votem, perquè, al cap i a la fi, els nous projectes i les seves idees han de ser el que han de marcar la nova etapa, i no pas psstt...anem fent. Patètic que un candidat demani així el vot.

Ho repetirem tantes vegades com faci falta

Entrevistador: Invertir en infraestructuras es necesario, no es un gasto caprichoso.

Sala i Martin: Es caprichoso hacerlo ahora. Estoy de acuerdo en que son necesarias, pero se tienen que hacer con un análisis de coste-beneficio. Por otro lado, la teoría de que el gasto nos va a solucionar la crisis requiere que éste se haga ya, no en seis meses. ¿Se puede? El plan de Obama no es factible. Si se quiere activar la demanda, se deberían bajar los impuestos al consumo o, en España, el IVA, temporalmente. Así, mucha gente adelantaría compras y la rebaja del impuesto se compensa con el mayor consumo. Si la crisis dura un año, las infraestructuras no llegan a tiempo, una rebaja impositiva sí.

No volem pensar que la via d'aquesta forma d'obrar sigui "Quieto todo el mundo"

Entrevista a Cinco Días, 23-F 2009

La fi d'una OPA elèctrica

Sembla que s'està a punt de posar punt i final a un dels episodis econòmics d'enfrontament català i espanyol d'aquest principi de segle. Avui si que ja es pot dir aquella frase, que tanta por feia i que Espanya s'escudava per evitar una operació financera: "Endesa, ya no es española".

Recordo encara aquell prima de Gas Natural propera al 20% del valor de cotització d'Endesa sobre els 21 € d'Endesa, on donava una part en líquid i altra en accions de Gas Natural. Ha plogut molt des de llavors, però Endesa torna a estar a una valoració propera a la de l'OPA avui (24,4 €/acció).

I després va venir E-ON, amb una molt millor oferta i tots recordarem aquella frase de "antes alemana que catalana". Però l'aparició dels italians i una constructora espanyola va acabar d'agradar molt més al govern central, i va ser la que finalment va prosperar. Però, Acciona es guardava una opció de venta per als propers 3 anys, i com es sabut, l'ha fet efectiva per fer front al seu deute desorbitat com a bona constructora espanyola. La nota positiva és que ha generat unes plusvàlues del 20% del valor de la compra, que li anirán molt bé per evitar tensions de tresoreria i fer front al principal del capital.

Aquelles paraules de Clos que deia que no es podia trossejar Endesa per evitar que les centrals de carbó i nuclears es fragmentesin, són més que una història perduda a la península d'Anatòlia.

Així, Endesa parlerà italiano, des del fantàstic govern italià, i no català des del sector privat. Bon viatge Endesa.

I el corredor mediterrani?

Divendres mirava l'entrevista de la Vanguardia a la titular de Foment després del primer any del TAV entre Barcelona i Madrid. Primer vaig llegir l'editorial de la Vanguardia. La sensació d'una raspallada d'espatlles era més que considerable. Antich no va fer cap referència al corredor mediterrani, verdadera punta de llança de les reivindicacions en els propers anys. Això també queda en l'entrevista posterior, on dos pàgines de Vanguardia no són suficients per preguntar si Foment té al cap el corredor Mediterrani.

Congresistes a la franja de Gaza

Ahir vaig posar el TN mentre m'arreglava per marxar, i el començament de la notícia era: "El president palestí, Shimon Peres, ha encarregat la formació de govern..." El petit error ja el deveu haver detectat. Suposo que els hi surt tant de dintre que aquests errors els hi passen. El problema es que no han penjat el vídeo i no ho puc demostrar. Llàstima.

Però bé, ens donen un fantàstic vídeo on apareixen dos membres de la cambra de representats portant caixes d'ajuda humanitària. Cal fixar-se en les caixes que porten...

http://www.3cat24.cat/video/1039839

Malabarismes lingüístics

Una de les últimes frases d'Obama és que el seu pla servirà per crear o salvar 4 milions de llocs de treball als EUA. Crec que si es creen 4 milions de lloc de treball serem capaços de contar-los. El que no tinc molt clar és com comptes si el que passa és una salvació de 4 M de llocs de treball. Malabarismes lingüístics per escapolir-se de la realitat...

Altres usos dels diners

Vull que el dèficit fiscal català torni a la meva butxaca

Ara repasava les dades de finançament i dèficit fiscal, i he començat a fer les suposicions de sempre. Si ens tornessin un 1% sobre el PIB català, quin augment significaria del pressupost de la Generalitat? I què es podria fer?

Doncs bé, he fet un supòsit que jo i tots els polítics fan. Que disminuir el dèficit fiscal, en cap cas representa una disminució de la càrrega tributària dels ciutadans, tot es torna a reinvertir a l'Administració. I si girem la truita i plantegem una baixada d'impostos a Catalunya amb el retorn dels nostres diners envés d'un augment dels serveis públics? A pensar...

Antisemitisme espanyol

Mentre feia temps pels primers resultats oficials de les eleccions d'Israel, m'ha cridat l'atenció una notícia del Jerusalem Post. Es veu que l'organització The Anti-Defamation League, dedicada a evitar difamacions/males paraules contra els israelians, ha fet un estudi en diferents països on hi ha més antisemitisme.
Som els primers, com era d'esperar.

The poll included interviews with 3,500 people - 500 each in Austria, Britain, France, Germany, Hungary, Poland, Spain.

It says that in Spain, 74 percent of those asked say they feel it is "probably true" that Jews hold too much sway over the global financial markets. That is the highest percentage in the survey.

In responding "probably true" to the statement "Jews have too much power in international financial markets," the 2009 survey found:

Austria – 37%, down from 43% in 2007
France – 27%, down from 28% in 2007
Germany – 22%, down from 25% in 2007
Hungary – 59%, down from 61% in 2007
Poland – 54%, unchanged from 2007
Spain –74%, up from 68% in 2007
The United Kingdom – 15%, down from 21% in 2007

Gran portada de The Economist


The Return of economic nationalism

L'Obama i la Borsa

Obama és el president que després de 90 dies de ser elegit, ha tingut una baixada dels mercats financers més elevada, sent del 19% (DJ). El següent és Wilson al 1916 (tb demócrata) amb un 15%. Ni Roosevelt va arribar a superar aquesta xifra al 1932, amb només una caiguda del 7%.

Aprenem a fer de polítics

La classe política té una tendència natural a agafar dades de qualsevol lloc, sense verificar-les ni contrastar-les i fer una defensa aferrissada d'aquestes com si fossin la veritat absoluta. Tot seguit explicaré la última situació viscuda.
El dijous 15 de gener el cap de l'oposició a a l'Ajuntament de Cornellà, l'Arnau Funes d'ICV, feia un article que parlava de la mesura dels 80 km/h. Aquest post estava ple de dades que són difícils de digerir si no hi estàs acostumat. Algunes d'elles són molt conegudes per mi i vaig veure que no em quadraven.
El regidor deia:

Recordo que els 80 han ajudat a que hi hagi:
- 150 accidents menys
- Reducció del 40% de les víctimes mortals i ferits
- Reducció de la congestió entre el 5 i 7 % aproximadament
- Trànsit més fluid i pacificat
- Reducció dels consums entre un 8 i un 12%
- Reducció de la contaminació atmosfèrica per corredors viaris entre un 7 i un 11%

Totes les dades les hauria de contrastar bé i necessitaria moltes hores. Però la última la porta més que contrastada en els últims anys. El meu comentari al post va ser:

No acabo d'entendre els 40 µgr d’ òxid de nitrogen per kilometre quadrat. Revisa la nomenclatura perquè no sóc capaç d'entendre el que vols dir.
Referent a reducció de la contaminació del 7-11%, no sé d'on has tret les dades. Les disponibles pels ciutadans són de Baldasano amb baixades del 3-4%. D'on surt el teu número de triplicar el màxim que es coneix per l'opinió pública?
Respecte a la distància, la gent de castelldefels, gavà, molins de rei, sant vicenç dels horts...tenen desplaçaments superiors als 20 km.
Gràcies per adelantat de la possible resposta

El regidor em va dir que em contestaria i em buscaria les dades. Així, al cap de 3 setmanes no m'havia contestat, però al escriure ell un post com l'oposició fa preguntes i el Govern no respon, vaig recordar-li que tenia pendent una resposta. Li vaig tornar a fer la pregunta en el post. La resposta rebuda ha sigut:

No et preocupis Jordi. Si vols et penjo un informe sobre qualitat de l'aire al nostre WEB d'ICV, així tindràs tota la informació que et calgui. Ara, no et confonguis, ni tú ets encara regidor de CiU a l'Ajuntament, ni Jo sòc regidor del govern, ni estem en un ple, ni tinc l'obligació legal de contestar res.

Anem a pams.

• El primer punt és que no em contesta les preguntes que li formulo. No estic aportant jo dades i dient que les meves són les bones. Només estic preguntant d'on s'han tret aquestes dades on ell diu tals xifres. Tant costa dir d'on s'han tret? Crec que quan un escriu, no es pot dedicar a copiar de qualsevol lloc; i ha d'existir un criteri que et permeti defensar-te en cas de què la informació aportada no sigui contrastable (ja no dic que sigui real).
• Punt segon i encara més decebedor. No sóc capaç d'entendre el punt "ni estem en un ple, ni tinc l'obligació de contestar res". Clar que no hi ha cap obligació! Només faltaria! Però si es té un bloc on s'escriu i es fa política, si una persona et pregunta d'on has tret les dades sense voler entrar en cap debat de si es correcte o no el que defenses, és molt més lloable que entrar en una confrontació sense sortida. En el moment en què un no és capaç de dir d'on ha tret les dades i les característiques d'aquestes, els arguments que un té comencen a decaure.
• Tercer punt. Si un va dient que no contesta perquè"jo no sóc regidor ni ell és regidor de govern", un hauria de plantejar-se si exerceix la noblesa de la política.

Crec que en 4 línies, el cap de l'oposició del meu municipi s'ha desacreditat tot sol. I només demanant d'on havia tret unes dades!

La setmana ja comença amb més força!

Començament de setmana aburrida

Avui el WSJ porta un article del comissari d'assumptes econòmics i monetaris (Almunia). Després d'haver-l'ho llegit, et queda la sensació de què no diu res. És d'aquells articles que li fan uns quants i s'intenta no ferir la sensibilitat de ningú.
Francament, un article de com començar una setmana tots adormits...

La via no són els bancs

Avui hem tingut declaracions interessants de Botín i ZP. Totalment encreuades, però diuen molt de si. Plantegem la situació. Si jo tinc una casa de prèstecs, posem pel cas amb 100 clients, dels quals ara mateix tinc 3 que no em paguen i 8 que van amb retràs. Si em ve l'Estat i em diu, et donc diners molt barats, al 2% d'interès, els vols? Jo li diré que sí, perquè sé que puc tenir problemes amb aquests 8 que els hi costa pagar o poden anar en augment, portant-me problemes per a la meva casa de prèstecs.

Imaginem que m'entra un d'aquests famosos NINJAs per la porta i em ve a demanar un prèstec. Li he de deixar els diners? Em porta una casa dels seus pares, tasada per 300.000 €. També em porta una nòmina mileurista i escaix... He de deixar els diners a aquesta persona?

La resposta és no. Perquè si li deixo els diners, tard o d'hora acabarà a l'atur, embargaré la casa dels pares que haurà caigut un 10-15% en un any i tindré un altre morós. Així, no li deixo. La qüestió és, però si l'Estat m'ha donat diners perquè li deixi a aquest pobre NINJA!

A quina conclusió arribo? Jo em guardo els diners pel temporal que ve, i el crèdit al NINJA, que li doni l'Estat a través de l'ICO....

Velocitat variable

Tinc la sensació de què em faig una mica feixuc amb el tema, però la veritat és que em desperta molt d'interès. Ahir quan tornava de BCN per la Gran Via vaig patir els efectes de la velocitat variable. Fins a plaça Cerdà a 50 km/h, després a 80 km/h, m'anuncien que hi ha velocitat variable a 60 km/h i al cap d'uns 400 metres un panell a 40 km/h! Després, al passar el Gran Via 2, tornem a 80 km/h.

Aquesta no és la qüestió. El que m'importa és saber quin era el motiu per anar a 40 km/h. Anem a mirar els 3 factors que influencien en la velocitat a fixar:

• Meteorologia: no hi havia boira, no plovia, no feia vent...cap problema.
• Trànsit: el carril de l'esquerra era buit. És a dir, no hi havia trànsit.
• Contaminació ambiental: els SO per sota de la mitjana de tot el dia, els NO en el mínim del día, els NO2, CO i PM-10 en la mitjana del dia.

Quin era el motiu per anar a 40 km/h? Tinc la sensació de què m'aixequen la camisa...

L'hora d'anar a dormir

Per norma general, entre setmana sempre tens una hora a la que acostumes a anar a dormir. La meva hora acostumava a ser quan la Terribas ensenyava les portades dels diaris del dia següent. Tenia la sensació que ja podia anar a dormir tranquil. Ara això no és possible, perquè la Melero no em serveix com a substitut. Francament, no puc aguantar aquest programa més de 5 minuts seguits.

Així, he optat per tenir un altre marcador que em diu quan va tocant retirada. Us passo que diu avui.

Absents de Davos (Calbot, Fund. Catalunya Oberta)

Fins i tot El País s’ha escandalitzat que aquest any ni el govern espanyol ni el català hagin enviat ningú a Davos i ha hagut de recordar que el president Pujol hi era un habitual. Per què els polítics que ens haurien de representar i que fan números de circ espectaculars per anar a d’altres fòrums internacionals, no apareixen per Davos, quan caldria? Hi ha diverses respostes per escollir. Perquè els fa vergonya. Perquè allà quedarien al descobert els seus trucs de màgia segons els quals anem tan bé. Perquè pensen que a Davos només s’hi reuneixen les forces capitalistes del mal. Perquè no s’han assabentat de res. Perquè no troben ningú que parli anglès.

Delegat del Govern en Violència de Gènere

Acabo d'assabentar-me de l'existència d'un nou alt càrrec digne d'un Estat com el que vivim i en una situació com la que vivim. Miguel Lorente, delegado del Gobierno para la Violencia de Género. Millor no pensar-hi...

Acusacions del temporal de vent

Ja tornem a tenir acusacions creuades de qui és el responsable del temporal. Sota el meu punt de vista, les úniques persones que es salven són els meteoròlegs. Per què? Molt senzill. El Servei Meteorològic de Catalunya va posar un avís de nivell 2 (nivell màxim) de vent per a tot Catalunya el dia 23 de gener. Recordo perfectament les paraules de Toni Nadal al TN vespre informant d'aquest avís, i fent especial referència a què els excursionistes s'abstinguessin de sortir l'endemà ja que els vents serien molt forts al cims del Pirineu i Pre-Pirineu. L'avís dels meteoròlegs i l'ens del Govern català dedicat (SMC), va fer una predicció prou bona i va fer els pertinents avisos. El problema va ser que els propis departaments del Govern i les relacions de les Administracions Públiques van fallar. Així, si us plau, deixem de banda en aquest encreuament d'acusacions als tècnics. Les errades les han tornat a fer els de sempre.

Qui ha de pagar les emissions?

Ahir abans d'anar a dormir, començava a fullejar l'Economist i em va cridar l'atenció un article que parlava de les magnificiències de l'Estat noruec en temes de polítiques ambientals. Noruega té el problema invers al de l'Estat Espanyol, té tants diners degut a les exportacions de petroli que no sap que en pot fer. Així, Noruega es planteja ser un país que emeti un 0% d'emissions carboni a l'any 2030. Una de les línies interessants de l'article (en té moltes), és l'afirmació on diu que al 2030 serà un país emissor de dióxid de carboni neutral a nivell interior. La idea que posa sobre la taula és que Noruega és el 3er exportador mundial de gas i el 4rt de petroli, però aquests combustibles fòssils al ser cremats, les emissions de dióxid de carboni no són comptabilitzades a l'Estat noruec.
Això ho vull relacionar amb un altre article a la Vanguardia no sé si ahir o abans d'ahir, on diu que Repsol ha de pagar a l'Estat libi un 80% del preu de mercat del cru en concepte d'impostos. Així, el producte es troba gravat en el país d'origen amb una xifra molt elevada, hem de pagar impostos a l'Estat Espanyol, i després ens haurem de pensar si posem un altre impost pigouvià a l'Estat espanyol o bé incrementem l'actual per combatre el canvi climàtic.
Pregunta: no podria l'Estat productor participar en aquesta càrrega als països consumidors?

Nota: Repsol extreu 300.000 barrils diaris de Líbia, a 42 $/barril i al 80% d'impost sobre preu de mercat, són 3680 milions de dòlars a l'any. La quota de mercat és del 25% de Repsol a Líbia. Així, un simple ingrés de 19.000 milions d'euros anuals. Es podria dedicar una part a lluitar contra les emissions de CO2?

Ara fa més d'un any


EUA està en una profunda crisis inmobiliaria sense precedents. Milions de persones ja no poden pagar les seves quotes hipotecaries, el ritme de vivendes noves baixa mes rera mes, la Fed es veu obligada a baixar tres quarts de punt els tipus d'interes en poques setmanes. A mes dels americans de carrer, els bancs les passen magres. Avui mateix Citigroup ha fet fora al seu director general, on aquest mateix banc entre dijous i divendres va perdre un 10% del seu valor bursatil, aixi com prop d'un 40% en mig any.

El post el vaig escriure el 5 de novembre de 2007. Avui el president Zapatero ha dit una cosa tal com: fa un any, ningú es podia imaginar que els principals bancs dels Estats Units tindrien problemes financers. Bé, fa bastant més d'un any, bastant més...

Any mundial de la solvència

L'any 2008 el principal problema que van tenir els bancs era la falta de liquiditat. El sistema ha fet tot el possible per salvar els bancs. Aquest incendi sembla que està sota control, però per aquest 2009 podria aparèixer un segon gran problema: la solvència de les entitats financeres. Aquest foc encara no s'hi ha actuat. Així, declarem l'any 2009 com el de la solvència d'entitats financeres.

Els non-belivers

Optar a un alt càrrec a l'Administració nord-americana demana un projecte de vida a llarg termini. El nou president sabia això, i ha anat jugant les seves cartes. Però al seu nom, hi tenia una carta que el condemnava a no arribar al lloc dessitjat. Els anys a Indonèsia i el seu pare el portaven cap a l'islam. El problema és que als EUA no hi té cabuda un president musulmà, així com tampoc qualsevol sospita. Així, Obama de jove ja es va apuntar a la seva polèmica esglèsia de Chicago. La intenció podia ser ben clara, apagar el possible foc que sortiria del seu cognom Hussein. Guanyar unes eleccions als EUA sense tenir la marca cristiana és francament difícil.

Després d'haver llegit per tercera vegada el discurs de l'Obama, m'he adonat d'un petit detall.

For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness. We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus — and non-believers.

Per primera vegada un President dels EUA s'enrecorda dels non-belivers en un discurs inaugural. És un fet insòlit, que ni tan sols el seu predecessor demòcrata se li va passar pel cap (en Bill és molt més religiós que la seva pròpia dona).

El temps dirà, però és un detall força significatiu fet a propòsit.

Necesito un portàtil

Tinc un problema. El laptop no m'acaba de funcionar gaire bé, així que em plantejo comprar-ne un de nou. El problema és que només puc comprar productes espanyols, i no conec cap empresa espanyola que produeixi microprocessadors. Què puc fer?

Playing House in the White House

Després dels anàlisis de tota la premsa de la parafernàlia institucional i l'agenda del President als propers mesos, em quedo amb un article de les dues fills d'en George W. Bush a Sashia i Amalia Obama sobre la Casa Blanca al WSJ. Un somni de tots, fet realitat per molt pocs.

George W. Bush, 8 anys encara calents a l'aigüera

No m'agrada la fredor amb la que és analitzada l'etapa George W. Bush. Tots els anàlisis que s'han estat fent aquest any passat em recorden als que es feien durant el 2003 a Catalunya. El temps, ha portat a engrandir una etapa política de 23 anys. Haurem d'esperar fins a la revàlida d'Obama d'aquí 4 anys per començar a analitzar la presidència Bush en clau històrica i veure quina direcció prén (m'apunto a una millora de l'opinió pública sobre George W. Bush en 4 anys).

Fi d'una etapa de polítiques ambientals

He estat revisant l'Economic Report of the President del 2009. Un d'aquests apartats, és el dedicat a energia i medi ambient. Faig 4 idees:

• Una de les primeres és recordar que la quantitat d'energia primària nuclear utilitzada pels EUA és d'un 8% del total, i les renovables ja són el 7%.
  
• Recorda que la implementació de mesures per a la reducció de la contaminació seran molt més efectives si tenen una vessant de mercat que una regulatòria, sempre i quan aquestes es puguin implementar. Els incentius de mercat fan que la disminució de la contaminació sigui molt més efectiva a llarg termini que la simple regul·lació.
  
• Recorda que la subvenció directa a la indústria energética renovable, no és eficient ja que es dóna una massificació de l'energia, amb ingressos a les companyies que després no acaba tornant a la R+D (em sona a la política energètica solar d'algun país). Recomana la investigació i la inversió del sector públic.
• L'apartat de Increasing Use of Alternative Energy Sources, diu a la segona línea: Electricity may be generated using renewable sources (such as wind, solar, geothermal, biomass, and hydropower) or nuclear power.
• L'Administració Bush ha donat un cop de mà a les energies renovables a través de les vies tributàries, no les de subvencions.
• L'energia eòlica ha crescut un 400% del 2001 al 2007. Recordem que aquest any ha tancat amb més MW instal·lats que Espanya.
• Ens recorda de la importància de mantenir impostos en els carburants per reduir les externalitats (diguem que recorda que per moltes pressions dels transportistes, no s'han d'abaixar, ja que es pot donar una baixada del preu dels mercats de cru...ejem, ejem).
• Aprovació de la Clean Air Interstate Rule on buscarà la reducció dels SOx i NOx respecte al 2003 a través de mecanismes de mercat

Acabo amb la conclusió, molt significativa. Així acaba el segon mandat del President.

Energy policy will continue to be one of the major challenges facing the United States for many years to come. As the Federal Government moves toward a more integrated approach in confronting energy security, climate change, and other environmental challenges, we will need to ensure that we consider the economic efficiency of future laws and regulations. In addition to advancing clean and renewable energy technologies, a key challenge going forward will be leading all countries to work cooperatively to achieve global climate goals with meaningful participation by all major economies.

Errors a la premsa

Revisant l'Economista, la notícia principal de la portada fa referència a una possible pujada dels impostos especials. Fa servir diferents arguments per dir que la pujada dels impostos especials és molt més factible que la de l'IVA. Sense entrar en els arguments, el subtítol de la notícia diu: "El aumento del tipo general del IVA, siguiendo el ejemplo de Gran Bretaña, ha quedado descartado". En el cos de la notícia, la idea es torna a repetir vàries vegades. El petit detall és que UK ha baixat l'IVA el trimestre passat, no un augment. No entenc com es pot arribar a publicar tals errors. Nota: no poso el link perquè tal diari no publica les notícies electrònicament

El joc dels egipcis

Porto ja dies sense entendre a quin joc juguen els egipcis. Només arriba informació dels moviments que fan per apostar per un alto el foc, però Egipte és un actor, segurament secundari d'aquesta escalada militar, però té molt a dir. El fet més destacat és que es tracta d'un país fronterer. Això implica que l'afirmació del bloqueig de productes de primera necessitat a la franja no només és degut a Israel, sinó també a Egipte. Des del primer moment, Egipte ha tancat les seves fronteres per evitar l'èxode de refugiats palestins, però també per una entrada continuada de productes de primera necessitat a la franja. Aquest fet, es sol ometre per la gran majoria de periodistes, dient que la no entrada de productes de primera necessitat és culpa d'Israel. Segurament, al 80%, però si els egipcis pressionessin a Israel per incrementar l'entrada d'ajut internacional, l'escenari seria molt diferent, perquè Israel seria més benevolent en aquest sentit.

Dit això, intentem donar un ordre lògic a la guerra i quina és la implicació d'Egipte. Israel decideix no prorrogar la treva post-Oslo perquè durant el periode han caigut milers de coets Qassam en territori israelià. Lògic, malauradament. La pregunta és: D'on han vingut aquests coets? De l'exterior, fora de la franja de Gaza. Tenim dues fronteres possibles, la israeliana i la egipcia. Cap terrorista de Hamàs sensat s'atreviria a passar coets per territori israelià. La permissivitat egipcia de no incrementar el control en túnels subterranis d'una desena de quilòmetres ha portat a què a dia d'avui s'estiguin i s'hagin disparat aquests milers de coets contra Israel. Sense coets, s'hagués produït la situació actual? Segurament no. Perquè a Israel no li importa tenir uns senyors en el govern d'un territori veï que no representen cap amenaça si estan aïllats militarment de l'exterior i si el màxim perill que representa per Israel són els trets al cel claman la desaparició d'Israel.

Egipte té i ha tingut un paper molt important en tot aquest afer. Ser un país àrab de la lliga moderada, no vol dir laissez faire.

M'agradaria saber el motiu per anar a 40 km/h

Acabo de llegir que demà començaran les proves de velocitat variable a la C-31 i a la C-32. He estat mirant al web del Servei Català de Trànsit i no he sigut capaç de trobar res més que una simple nota de premsa parlant de l'entrada en vigor.

Un dels factors claus de la mesura de velocitat variable és saber els paràmetres que fan variar la velocitat entre 40 i 80 km/h. La màxima informació que s'obté és que hi haurà una model·lització atenen a la contaminació, estat del trànsit i la meteorologia. La meva pregunta inevitable és: Quin serà el paràmetre que primarà? M'explico. Em dóna la sensació que sota aquesta mesura el Govern vol seguir limitant la llibertat dels ciutadans a qualsevol preu i nosaltres no sabem el perquè.

Jo em plantejo el següent escenari:

1. Diumenge a les 8:00 del matí a la Ronda Litoral, per la Zona Franca, un dia d'estiu. El trànsit a aquesta hora és quasi bé nul. La Zona Franca és una de les zones amb més contaminació de Catalunya pel que fa als NOx i a les partícules en suspensió. Al tractar-se d'un dia d'estiu, amb un anticicló que fa que pràcticament no hi hagi moviments verticals de masses d'aire, com tampoc horitzontals, degut a què a les 8:00 no hi ha les marinades/brises marines. Els contaminants no es poden dispersar i les puntes de contaminació són molt elevades. Així, dia clar, sense trànsit i amb un màxim de contaminació, quina serà la velocitat màxima? Anirem a 40 per què la contaminació serà màxima i no hi haurà ningú en una via de 4 carrils? O anirem a 80 per què no ens importa el medi ambient?

Crec que els ciutadans mereixem molt més i la informació que hauriem de disposar hauria de ser molt més acurada. Després, ens acaben dient que la contaminació baixa entre un 1-4%, però s'obliden de tenir en compte que la mitjana del preu del carburant és dobla d'un periode a un altre. La seva ignorància no serà la nostra.

Occident està amb Israel

El silenci és Israel. El silenci d'Obama, el silenci de Bush, el silenci d'UN, el silenci britànic, el silenci europeu, el silenci saudí, el silenci egipci, el silenci kuwaïtí, el silenci jordà, el silenci de ZP, el silenci de Montilla... són els silencis per no sortir malparats, però el seu alè dóna suport a Israel davant el terrorisme en aquest món. Hamàs ha de desaparèixer.

Fatah officials in Ramallah told The Jerusalem Post that Hamas militiamen had been assaulting many Fatah activists since the beginning of the operation last Saturday. They said at least 75 activists were shot in the legs while others had their hands broken.

"Hamas is very nervous, because they feel that their end is nearing," a senior Fatah official said. "They have been waging a brutal campaign against Fatah members in the Gaza Strip."

Petroli a 85$

Fa un mes, el Servei d'Estudis del BBVA deia que el cru tancaria l'any a 85$. Ja vaig comentar que no sabia d'on van treure elssupòsit per fer passar el cru de 47 a 85$ en un mes. El resultat final és que el cru s'ha situat en els 45$. Bona predicció del BBVA

A recordar

"If somebody was sending rockets into my house where my two daughters sleep at night, I would do everything to stop that, and would expect Israel to do the same thing"

Obama, July 2008

12.000 gots

Acabo de llegir que l'Ajuntament de Barcelona repartirà 12.000 mots gots biodegradables a la Plaça Catalunya per cap d'any. La pregunta és molt senzilla, per què reparteixes uns gots que valen una pasta si els recolliràs al cap d'unes hores i aniran a un abocador? Llegir per creure-ho.

Desinformació israeliana

Ja és el quart dia que estic estupefacte davant del televisor. Els mitjans de comunicació d'aquest país en cap moment s'han dedicat a informar sobre l'anomenada tercera intifada. Algú ha contextualitzat la guerra? Per què encara no he sentit cap mitja que informi del prop de centenar de coets que entren en territori israelià de fa mesos i mesos en temps de treva?

Tampoc ens han recordat que la franja de Gaza hi ha al govern uns senyors que fan ver un cop d'Estat i van enfonsar el govern democràtic. Tampoc que l'objectiu d'aquests senyors és eliminar l'estat d'Israel i el seu poble. Per què m'han de posar ciutats de mig món amb cremes de banderes israelianes? Perquè no m'han de recordar que el president Abbas diu que l'atac d'Israel es justifica per l'atac incontrolat de coets des del territori insurgent de Hamàs?

No sóc molt fan de la wikipedia, però per no ser tractat de sectari, cal fer-la servir. Hamàs

Diguem com actualitzes el bloc i et diré qui ets

Sembla que m'he adonat del comportament de diferent tipus de persones amb els blocs. Un dels més significatius és quan s'actualitza el bloc.

Hi ha un tipus de persones que actualitzen el seu bloc en dies laborables, majoritàriament durant el matí o a primera hora de la tarda. No ho solen fer en cap de setmana o dies de festa. Fan saber a tothom que s'en van de vacances, desitgen unes bones vacances a tothom i tornen a escriure el dia abans de començar a treballar o el mateix dia.

L'altre tipus són els que no tenen hora, tot i que ho solen fer per les nits, en caps de setmana o dies de festa. Són més irregulars, i tenen alts i baixos en la publicació.

Jo estic en aquest grup. Sóc irregular perquè he estat d'exàmens, no m'importa escriure en un dia com avui i em pot donar per escriure una nit abans d'anar a dormir.

En el moment que pertanyi al grup primer, segurament seré funcionari.

Illinois

Avui mantenia contacte amb amics de Chicago i els hi he fet la pregunta si encara tenien governador. Aquesta ha sigut la resposta:

"By tomorrow morning a gangster of a different name will take the current thief's job"

P.D. El bloc està sota mínims, però els exàmens absorbeixen massa. Aviat tornarà a la normalitat

The party is over

Detroit claims: "Don't rescue me"

Desfibrilador monetari

Avui el BCE ha tornat a fer servir el seu desfibrilador per estimular de nou l'economia amb una tensió superior a l'esperada, sent al final del 0,75. Una bona mesura, per buscar lluitar contra la falta de liquidesa als mercats i per revivar la inflació. Per sort, el BCE encara té més carregada la seva bateria que la Reserva Federal, que fa unes setmanes ja ha entrat en posicions de reserva. El BCE ha fet bé la seva feina i es veure a mig termini. L'estrany és que els mercats no han reaccionat a aquesta descàrrega superior, tancant pla l'Eurostoxx i deixant-se un 0,5% l'IBEX.

Encara queda...

Servei d'estudis del BBVA

Francament, el servei d'estudis del BBVA ha portat un ritme imparable en els últims mesos. El retràs que portaven en predir la situació econòmica anava encara més endarrerida que la d'en Solbes. Quan en Solbes ja va començar a parlar de contracció de la economia, el BBVA encara parlava de creixement. Mai els hi he fet gaire cas.

Però avui, mentre estava estudiant, allò que et distreus amb qualsevol cosa, m'ha arribat el butlleti de la setmana. L'he llegit en diagonal i m'ha sorprés una dada:

Fan una predicció pel Desembre 2008 del cru a 84.5. Bé, tenen 28 dies perquè el barril de petroli es dispari un 80%!

Sort amb la predicció!

Passem la pilota

I cauran els preus de la vivenda?

Doncs el més normal seria que sí. A continuació poso el meu gràfic preferit que dóna entendre el motiu principal pel qual hauria de baixar el preu de la vivenda. S'ilustra un rati de poder adquisitiu fonamentat en la renda familiar i el preu de la vivenda. Així, s'obté un valor que representa quin és l'esforç que acaba fent cada família per poder pagar la seva vivenda.

La línea vermella és USA. La blava Espanya. Així, es veu que Espanya i USA tenen un valor base de 4, però actualment els valors són molt diferents. Així, USA ha arribat a un valor màxim de 5 i està baixant. Aquesta setmana passada tornaven a sortir noves dades on queia el preu un 16,6% respecte el mateix mes de l'any anterior. Semblaria ser que Espanya necessitaria correguir més severament els seus excessos. Pel proper mig any la caiguda està confirmada. Falta veure la resta encara...

La recomanació és clara. Esperar a comprar un pis tant com es pugui, fins que el mercat doni senyals que van en la direcció contrària. En el meu cas, podem esperar tranquilament fins a Setmana Santa que la baixada en preus de pisos continuarà. Important recordar que una baixada del 10% del preu dels pisos pot implicar un 14% menys de temps pagant hipoteca!

L'acudit del dia

El diputado de IU Gaspar Llamazares ha hecho hincapié en que "es tan malo privatizar Repsol a manos de una empresa pública rusa o de otro origen como privatizarla a manos de una empresa privada con participación de los fondos de pensiones norteamericanos". También ha dicho que si Repsol "siguiera siendo una empresa con participación pública española" se la podría defender, pero ello es más complicado con su estructura actual de empresa privada.

Següent episodi de la crisi

Quan sembla que per uns dies estem oblidant tot el tema subprime, sembla que s'està gestant un nou foc. El nou foc seria un d'aquells que al principi has de fer tot el possible per evitar que es doni, perquè si comença a cremar, difícilment l'apagaràs. Es conegut com la trampa de la deflació. Consisteix en tenir preus que baixen a mesura que va passant el temps. És a dir, no et compres un cotxe avui de 10.000 € perquè saps qu demà en valdrà 9999, i el següent 9998. Un exemple és Japó, que porta més de 15 anys en aquesta espiral i encara no se n'ha sortit.
El marge en aquests moments és poc. Els tipus de la Reserva Federal ja han arribat al 1% (el tipus efectiu oscil·la al 0,5%). Si els tipus arribessin al 0% i els preus comencessin a caure, l'entrada en l'espiral seria inevitable.
Ja fa dies que corren els rumors, però aquesta tarda han saltat les alarmes. En 61 anys no s'havia vist una baixada d'un 1% de l'índex de preus als EUA en un mes. Qualsevol moviment serà benvingut. Crec que una de les formes per atacar aquest foc ràpidament és una retallada dràstica de l'oferta de cru de l'OPEP. El barril ha de recuperar preus per sobre els 90$ tan ràpid com es pugui.

59 segons

Joan Tàpia: jo quan Pujol estava al govern sempre deia que era un gran polític, però més d'una vegada, mentre ell estava al Govern, li havia dit que era un cacic.

Natàlia Molero: Vostè no és The Economist.

Bravo!

Aconseguir les fites d'Obama

Fita: Mr. Obama promised to set “strong annual targets that set us on a course to reduce emissions to their 1990 levels by 2020, and reduce them an additional 80 percent by 2050.” (NYT)

Solució: Detroit segueixi el seu curs sense l'ajuda de ningú :D

Ell encara hi és i també hi seran

Aquests dies no es reformularà el capitalisme. El capitalisme ja ha estat formul·lat i és el que hi haurà durant molts anys. Tindrem petits ajustos, però poca cosa més. I és el que tothom espera. Ahir el missatge del President Bush reafirmant els principis del model nordamericà; recordant on han estat sempre i on estaran va ser una injecció de confiança als mercats del país. És prou positiu que un president doni suport a Wall Street quan ho necesita amb el seu pla (sempre és millorable, com tot) o bé doni un missatge de reforçament del sistema capitalista i la continuació i reforç del lliure comerç. Aquesta cimera estarà marcada per les polítiques de Bush. En Bush encara hi és i els nordamericans, per sort, també hi seran. God bless them


Recomano la lectura del seu discurs. Hi ha molts punts interessants a recordar i a tenir presents. Poso els més importants dels més importants.

• Over the past decade, the world experienced a period of strong economic growth. Nations accumulated huge amounts of savings, and looked for safe places to invest them. Because of our attractive political, legal, and entrepreneurial climates, the United States and other developed nations received a large share of that money.

• One vital principle of reform is that our nations must make our financial markets more transparent. For example, we should consider improving accounting rules for securities, so that investors around the world can understand the true value of the assets they purchase.

• History has shown that the greater threat to economic prosperity is not too little government involvement in the market, it is too much government involvement in the market. (Applause.) We saw this in the case of Fannie Mae and Freddie Mac. Because these firms were chartered by the United States Congress, many believed they were backed by the full faith and credit of the United States government. Investors put huge amounts of money into Fannie and Freddie, which they used to build up irresponsibly large portfolios of mortgage-backed securities. And when the housing market declined, these securities, of course, plummeted in value. It took a taxpayer-funded rescue to keep Fannie and Freddie from collapsing in a way that would have devastated the global financial system. And there is a clear lesson: Our aim should not be more government -- it should be smarter government.

• Free market capitalism is far more than economic theory. It is the engine of social mobility -- the highway to the American Dream. It's what makes it possible for a husband and wife to start their own business, or a new immigrant to open a restaurant, or a single mom to go back to college and to build a better career. It is what allowed entrepreneurs in Silicon Valley to change the way the world sells products and searches for information. It's what transformed America from a rugged frontier to the greatest economic power in history -- a nation that gave the world the steamboat and the airplane, the computer and the CAT scan, the Internet and the iPod.

• Meanwhile, nations that have pursued other models have experienced devastating results. Soviet communism starved millions, bankrupted an empire, and collapsed as decisively as the Berlin Wall. Cuba, once known for its vast fields of cane, is now forced to ration sugar. And while Iran sits atop giant oil reserves, its people cannot put enough gasoline in its -- in their cars.
  The record is unmistakable: If you seek economic growth, if you seek opportunity, if you seek social justice and human dignity, the free market system is the way to go. (Applause.) And it would be a terrible mistake to allow a few months of crisis to undermine 60 years of success.

The Economist

Aquesta tarda he pogut llegir amb calma les pàgines de The Economist. La conclusió final és que som un país de pandereta. Així de simple. Després d'haver escoltat totes les declaracions, arribo a la conclusió que tothom comet un dels gran errors que estic intentant corregir en mí. Abans de llegir, hem de tenir clar qui ens parla i què ens vol dir. I en aquest cas és molt simple. Tenim un setmanari econòmic britànic amb un gran poder mediàtic que té una elevada credibilitat per les classes que avui mouen el món. Una línea editorial britànica, que ha donat suport a Obama i s'haura de veure si a les properes eleccions de la Gran Bretanya donaran suport als laboristes o als conservadors. O uns o altres. The Economist no donarà suport al Partit Nacionalista Escocès. Aquest setmanari porta ja moltes edicions carregan contra el SNP i si The Economist fós espanyol, tractaria igual als nacionalistes catalans o vascos. Crec que no li hem de donar més voltes. Sí, no estan dient la veritat. Però igual que omitim molta informació del Mundo o del TBO, aquí és el mateix. Crec que el que tothom ha de fer es dedicar-se a llegir les pàgines dedicades a la situació econòmica, perquè resumeixen molt bé i ens recorden on ens trobem. Aquí hi ha el veritable contingut del Economist. I tots els que en facin polèmica d'aquesta edició, no poden entendre el missatge econòmic de l'edició.

The Economist m'ha fallat

Acabo de llegir que ni Montilla, Carod ni Saura van poder rebre al periodista encarregat de fer un reportatge sobre Catalunya al The Economist. Com pot The Economist pervertir les seves pàgines posant qualsevol d'aquests personatges? No m'agrada la versió com que no han sortit no passa res, sinó que The Economist va intentar que sortissin! M'ha fallat The Economist.

Respecte al famós reportatge "The fiesta is over", tinc la revista que em va arribar ahir pendent de llegir. Faré un post properament...

Conte d'una nació comunista

Hi havia una vegada un estudiant que s'aixecava d'hora per anar a la universitat. Després de tardar una hora en tren (Renfe), va decidir comprar-se una moto per guanyar temps. El motiu era que els trens comunistes tardaven molta estona i contínuament s'espatllaven. Però, vet aquí, que no va caure que els comunistes del Govern van baixar la velocitat d'accés a la ciutat per disminuir la contaminació ambiental. Després de la publicació dels resultats d'estudis on no es demostra que la mesura sigui efectiva, no pot passar de 80 km/h en una via de 5 carrils. Tot i els impediments del Govern comunista perquè aquest estudiant en un futur pogués pagar el sou d'aquests buròcrates comunistes del Govern, ell continuava anant a la universitat en moto. Però els impediments no van acabar aquí. Un grup de centenars de persones anarco-comunistes d'una factoria que feia un ERE es van dedicar a tallar la via d'accés a la ciutat. Va començar un dia a la setmana durant 10 minuts, fins acabar un parell de cops al dia durant dues hores. Però, ningú els hi deia res, perquè en aquell país, la policia també estava en mans dels comunistes. Així, aquells treballadors es dedicaven a fotre tots els ciutadans que volien produir, però actuaven impunement. Tan és així, que aquell estudiant veia com aquells treballadors comunistes actuaven contra els edificis de la seva companyia sense que la policia comunista els aturés.

Així, veient que la situació no es controlava, va decidir tornar a agafar el tren com a mal menor.

En Navarro es destapa al jubilar-se

Ara mentre imprimia un munt de coses, he trobat una mini-entrevista al Vicenç Navarro, catedràtic emèrit de Ciència Política de la UPF (retirat). Està a http://www.upf.edu/ i encara no està a Youtube.

Faig una transcripció.

Trobo molts elements positius aquí i menos a EUA, i a l'inversa. L'estudiantat sempre és l'expressió de la cultura del país. I la vida intel·lectual i cultural de Catalunya és molt més rica a Catalunya que a Estats Units . Hi ha coses molt valuoses entre tant a la UPF com a Hopkins. Hi ha una diferència de comportaments. Un als 17 anys s'ha d'espavilar a base de prèstecs o el que fora, i a l'altra viuen a casa. Això et marca. Això s'ha de cambiar. L'estudiant és menos participatiu que no el d'allà.

Tot i que no sóc capaç de transcriure literalment (no vull escoltar-l'ho tantes vegades...) la idea que transmet és que el sistema públic d'universitats a Catalunya no funciona. I s'interpreta que el nord-americà sí que funciona perquè incentiva a l'alumne. El Dr. Navarro a favor del sistema universitari nord-americà! Escoltar-ho per creure-ho! L'haurem de portar davant del tribunal de la Santa Inquisició de la UPF format pel Consell d'Estudiants per estar a favor d'una privatització de la universitat catalana!

Yes, you can

This morning the NY future market has been falling 1-2%. Yesterday we celebrated Obama's election, but today the US market remembers us our current situation. Maybe that´s the best sentence that summarizes the next step:

"Even as we celebrate tonight, we know the challenges that tomorrow will bring are the greatest of our lifetime-two wars, a planet in peril, the worst financial crisis in a century. At his defining moment change has come to America. There are many won't agree with every decision or policiy I make as president... But I will always be honest you about the challenges we face" B. Obama

Mr. President, you can start. YOU CAN.

DJ Index Nov 5th (-5%)

Nou president

Sembla que tot ha seguit el seu curs, i Obama és el nou President. Avui no he comès la salvatjada d'estar tota la nit mirant els resultats per dues raons molt senzilles. La primera és que tinc masses coses al cap i no em puc permetre estar perdent un dia amb son i la segona, lligada amb la primera, perquè Obama té moltes possibilitats de sortir, fent que tinguis son i a sobre estiguis una mica enfadat.

A més de les felicitacions, que EUA té un president afroamericà, que ha guanyat el canvi... em quedo amb d'altres coses.

Primera, que el que s'esperi una socialdemocràcia europea a EUA crec que encara li queden per veure uns quants Telenotícies. Si Obama va girar de les primàries a la campanya anterior, ara farà un nou gir de la campanya a la presidència. Tindrà i implementarà algun dels seus tics, però no tots els portarà a terme (tb ho esperem).

I segon, la Cambra de representants i el Senat són avui més demòcrates, fet que porta a què el President tingui molta més facilitat per tirar endavant les seves polítiques. Per sort, els demòcrates no han arribat a la xifra dels 60 senadors. Tot no es pot tenir...

Tan bona és la regul·lació?

Ahir a la nit llegia que un banc públic alemany, i avui encara surt més informació. Poso la informació més rellevant:

El banco público alemán WestLB se acogerá a las ayudas del plan de rescate aprobado por el Gobierno alemán, por lo que es el tercer banco regional que solicita los fondos estatales.

WestLB, del Estado de Westfalia del Norte, ha seguido los pasos de la entidades regionales públicas HSH Nordbank y el BayernLB.

WestLB atraviesa una severa crisis por las depreciaciones de sus activos debido a las turbulencias de los mercados financieros y a inversiones de alto riesgo que fracasaron.
Hasta ahora el paquete de rescate del Gobierno alemán ha tenido más acogida entre los bancos públicos regionales que entre los grandes bancos privados germanos y sólo lo han usado el Hypo Real Estate y el Commerzbank.

És francament divertit, veure com BANS PÚBLICS necessiten injeccions de capital perquè han fet inversions d'alt risc que han fracassat. La pregunta és sencilla: La intervenció del sector públic és la millor garantia de bon funcionament bancari?

Blitzkrieg al mercat

Ja sabeu que en aquests moments de turbulències financeres, el millor es esperar les entrades al mercat per evitar mals de panxa. Si algú té ganes d'inversions a llarg termini, pot provar amb companyies barates "de tota la vida".
Tot i això, jo m'he aventurat en una petita entrada en forma de compra call. La meva compra call ha sigut de 5 contractes SCH a Desembre 08 a un preu de 0,94. Quan les vengui, segurament en menys d'un mes i mig, anunciaré el resultat (sigui quin sigui). Ja veieu que és una posició molt conservadora, però ens curarem en salut.

This is the issue of this election

Whether we believe in our capacity for self-government or whether we abandon the American revolution and confess that a little intellectual elite in a far-distant capital can plan our lives for us better than we can plan them ourselves

Ronald Reagan, Oct. 1964

Pastís d'Obama

Quan arribava a casa, passava pel menjador i estaven donant la primera noticia al Telenotícies. Com que sortia l'Obama, he decidit no aturar-me perquè prous coses tinc i he encarat camí a l'habitació. Però, caminant, he sentit una cosa que m'ha fet tornar enrera. Venia a dir que es porten dècades fent les mateixes polítiques i ara és el moment del canvi. Automàticament m'ha vingut al cap la imatge d'en Clinton. Què representa en Clinton per Obama? No el té en compte com a president demòcrata? O les seves polítiques no li encaixen? Sembla que els interrogants es van coneixent poc a poc. El pastís d'Obama és un d'aquells que et menjaries pels ulls, però després quan el proves, la pujada d'impostos, les barreres comercials, la sobreregularització... fa que no t'acabi agradant i aprenguis a no menjar més amb els ulls.

Madrid

He acabat l’estada a Madrid. M’ha servit de moltes coses l’estada a la capital veïna, però avui toca parlar nacionalment. Són moltes les anècdotes; les converses sobrevingudes, buscades o escoltades; les sensacions… No acabaria mai si les hagués de descriure aquí, perquè han sigut moltes. Es queden per mí, no tinc perquè compartir-les amb tothom, perquè formen part de mi i dels meus coneixements adquirits durant aquest any.

La conclusió a tot, és molt senzilla. Pot resultar trivial per a qui em coneixen, però no sóc capaç d’anar més enllà. Jo no sóc espanyol. Aquesta és més forta que mai en mi, i serà aquesta experiència la que marcarà en bona part el meu pensament al llarg de la meva vida. Haver après com pensa un espanyol, perquè actua d’una forma i no d’una altra, com busquen anar contra un català, quins són els seus arguments… han de servir per edificarme la línea de pensament a ple segle XXI sobre la qüestió nacional catalana.

Els espanyols volen projectar la seva nació a tot el seu territori per intentar conquerir mentalment a les minories que existim a altres punts de la península. Aquest missatge és el que es troba arrelat en la ment de la majoria dels espanyols, que no poden entendre la diferència catalana.

Un català no serà espanyol. Tots podem intentar ser-ho o ens hi podem assemblar més o menys, però estem impregnats d’un pensament i un saber fer que no pot comulgar amb el seu ideari. Per molt que intentem teixir ponts entre nosaltres, sempre tindrem algun nexe de desunió amb els espanyols. La majoria dels espanyols ens tenen odi, que el profesaran en major o en menor intensitat, l’amagaran més o menys, però el tenen. Per contra, els catalans no tots el tenim, a menys que per circumstàncies els atacs contra nosaltres sobrepassin els límits establerts.

La maquinària de la que disposen és molt més gran que la nostra. L’estant fent servir, així com nosaltres també per defensant-se dels seus atacs i buscant el nostre espai. Com més la facin servir, més forts serem nosaltres. Aquí hi ha la gran diferència que els espanyols no poden arribar a entendre. No han pogut durant el segle XX amb una guerra i dues dictadures que han ocupat mig segle contra el nostre país. Però el temps comença a jugar a la seva contra. El seu Estat post-dictatorial comença a fer fallida. Aquest Estat no estava pensat per estar a la UE, amb una pèrdua de la política monetària i comercial a favor d’Europa, la pèrdua de la força militar a favor de la OTAN i una globalització que treballa dia a dia perquè el tancament en banda d’Espanya al món no sigui possible. Les properes dècades jugaran a favor de Catalunya si continuem en la mateixa línea. Ho estem fent bé. No hem de perdre l’esperança perquè el partit final s’apropa, i tenim les de guanyar. Espanya es va debilitant. Ella n’és conscient, però moltes vegades nosaltres no som capaços d’adonant-se. Seria bo que ho tinguessim present per marcar el nostre full de ruta, no pas per celebrar victòries de batalles.

A recodar per marcar les nostres línies: els espanyols volen acabar amb nosaltres. Faran servir el que estigui al seu abast, però la nostra arma no l’hem de perdre mai: No som com ells ni ells com nosaltres, així com no ho volem ser. La nostra és que som i serem nosaltres mateixos davant el món ben aviat.

Final d'una etapa

Aquest cap de setmana ha acabat l'etapa a la capital veïna. Ja he presentat el projecte de final de máster. Durant aquest temps m'han passat moltes coses. De millors, de pitjors...però sempre el balanç és positiu i m'enporto molt. La nova etapa és a Barcelona, però no sé dir per quant de temps. El proper post serà que és el que crec que hem de fer els catalans davant d'Espanya després d'haver viscut a les Espanyes.

Esmena a la totalitat

És una de les poques bones notícies polítiques dels últims dies. Francament, he de felicitar a qui ha orquestrat aquesta maniobra. Els motius:

• CiU és molt més àgil que el Govern central: tampoc no és res nou, però denota que el Govern central no té marge de maniobra davant l'agreujament de la crisis. L'esmena ataca als PGE de forma que els deixa d'obsolets per als moments actuals. No només a nivell argumental és bona la maniobra, sinó que s'adequa perfectament a la realitat.
• Sentit d'Estat: s'aconsegueix deslligar de la votació el finançament autònomic. La clau per votar els PGE serà la visió econòmica, i no la possible causa catalana com s'estava venent. Amb aquest punt, només queda el BNG donant suport als Pressupostos. Tant és així, que el PNB té un argument diferent ara, ja no són les qüestions territorials, és aquesta maleïda crisis econòmica que els pot ajudar a lluitar contra el PSE.
• Desengreixament de l'Administració Central: "Ha aumentado la confusión entre las funciones y competencias de diversos ministerios, se han creado ministerios-pantalla, han aumentado las duplicidades de operatoria de la Administración Central con las administraciones de las Comunidades Autónomas. Para hacer frente a la crisis necesitamos una Administración Central del Estado más ágil y eficaz, su estructura debe simplificarse y debe clarificar sus prioridades." M'agrada aquest punt de la moció, m'agrada.

Espero que els PGE siguin tombats. I ho dic constructivament. Com sempre.

El silenci dels petits inversors

Avui he entrat a l'aula d'ordinadors de la UPF i per primera vegada de 9 persones que hi havia a l'aula, n'hi havia 3 que miraven els mercats bursàtils! Aquest fet no tindria transcendència si alguna vegada n'hagués vist més d'un, fins i tot amb l'aula plena. Però mai ha passat.

Amb aquest fet vull posar sobre la taula el fet que tothom calla amb les pèrdues bursàtils. Sempre cada dia he tingut amb algú o altre converses de Borsa comentant la jugada. Fa 2 setmanes que no en parlo quasi bé. Segueixo sortint al carrer, relacionant-me amb molta gent...però ningú en parla! Doncs jo sí que en vull parlar, perquè sé que sempre acabarà sortint aquella pregunta: I tú, hi has perdut molt? Quines accions tens?

La pregunta la puc respondre al bloc per a tots. Estic net. Ho vaig dir en el meu post de Second Black Monday i ho torno a repetir. L'enganxada ha sigut residual, amb una petita part del meu mins patrimoni en accions de participades de la Caixa (haig de mantenir el corporativisme). El 90% del meu restant patrimoni està en dipòsits o en comptes corrents. No sé si destinats a finançar compra de paquets d'hipoteques (amb alguna d'aquestes que diuen q fan pudor), el crèdit de Martinsa o la línea de crèdit de la botiga de sota casa. No m'importa, perquè cada nit segueixo dormint tranquil. ZP m'ha garantit més que de llarg els meus diners.

Ara arriba el consell:

1. Si t'ha enganxat el toro: La primera part de la teràpia: "reconeix que has perdut. No passa res, no estàs sol. Veus, en aquesta sala, tens persones que estan en la mateixa situació, així com molta gent que no ho reconeix al carrer". Si no necessites els diners, no venguis, total...potser la setmana que ve s'animen els mercats, o d'aquí 2 o 3 anys recuperes la inversió.
2. Si no t'ha enganxat el toro: jo esperaré. Els mercats han d'acabar de purgar els seus mals, encara que veiem fortes pujades la setmana vinent. Molts saben que m'agrada la marxa bursàtil, però els meus nervis tenen un límit, així que no entraré. Esperem una miqueta haviam com serà aquesta purga. Ja comunicaré els meus moviments.